Llibreters de capçalera

Quan encara anàvem amb pantalons curts i els genolls pelats, existia el metge de capçalera. Era el que et mirava als ulls quan li estaves explicant els teus mals i el que coneixia la història de la teva família. De tant en tant, t’enviava a l’especialista, però sempre era a ell a qui trobaves donant la benvinguda al germà petit o acompanyant l’àvia quan estava a punt d’anar a l’altra costat de la riba. Bé, en aquells temps llunyans no hi havia ribes. O anaves al cel o a l’infern. O al purgatori, però aquesta possibilitat era molt difusa, entre boires, i més valia no embolicar-se.

Diem això perquè practicar un ofici o una professió i ser de capçalera és un plus afegit.

Hi ha mestres de capçalera, aquells que sempre hi són. I també hi ha alumnes. Però avui volem parlar dels llibreters i les llibreteres de capçalera. Es distingeixen perquè somriuen quan els demanes un llibre i, si han de pujar dalt de tot d’una escala per trobar-lo, continuen somrient mentre ho fan. Sempre saben on ho tenen tot, on dormen els clàssics i on fan niu les novetats més recents. Si els cites una autora poc coneguda, te’n saben dir alguna cosa: “Ah, sí -somriuen-, aquesta escriptora va publicar també...” i et citen un altre llibre mentre el busquen. Quan fan una ganyota d’estranyesa davant la teva petició, no et deixen sense resposta, perquè aleshores consulten l’ordinador i ho troben tot. Tot, però tot, com diuen les criatures quan se sorprenen de segons quines coses.

I recomanen llibres. Segur que es passen hores i hores llegint ressenyes i comentaris, i fins i tot tenen temps per llegir els llibres sencers.

I fan petar la xerrada, et coneixen amb el nom i els cognoms i, com que saben què t’han de receptar, perquè són de capçalera, no ens n’oblidem, t’anuncien amb cara de felicitat absoluta: “Ens ha arribat aquesta obra i te l’hem reservada perquè segur que t’interessa”. I tenen raó, com sempre. Alguns es diuen Berta. O Albert. O... Que cadascú escrigui el nom del seu llibreter o llibretera de capçalera.

Beneïts tots ells, perquè són fonamentals en el món educatiu i potser no saben el bé que fan en aquests temps nostres de mirades distretes i de paraules tan buides de significat que fins i tot es poden dir per un telèfon mòbil. Això sí, cridant a ple pulmó a l’autobús o una mica més fluixet, però interrompent la pel·lícula que estàs veient.