HORMONES, GUIX, ETC.

Ja sabeu qui és la Marianne?

Escampar la idea que l’escola adoctrina té les seves conseqüències. Entre altres coses, fer sospitar als alumnes que potser els estem enredant. Potser no sospitaran dels que ensenyen física o matemàtiques, però sí dels que impartim coneixements que no s’ajusten al mètode científic. Fins a quin punt és veritat això que ens explica el professor? No deu ser que ens adoctrina?

La mare d’una alumna de tretze anys del Liceu Francès em va comentar que la seva filla tenia clares sospites que els adoctrinaven: França sempre sortia ben parada, i gloriosa, en els conflictes bèl·lics. A diferència dels seus amics que van a escoles públiques, allí els fan estudiar la divisa de la República i el caràcter indivisible de la pàtria, i els diuen que la indivisibilitat se suporta en l’ús d’una única llengua oficial, que és el francès. També els diuen que els vectors de la construcció del sentiment nacional són l’escola i l’exèrcit. I han de saber cantar La marsellesa i saber qui és la Marianne.

Aquí, no sé si cansats de divises i banderes després de l’inútil esforç adoctrinador del franquisme, o per evitar conflictes, el currículum de primària només proposa temes genèrics de drets i deures recollits en la Declaració Universal dels Drets Humans i en la Constitució i l’Estatut. Per això, en la construcció d’una vinculació emocional amb Catalunya, amb Espanya o amb una mica de cada, hi fan més els pares que l’escola.

Espero i desitjo que, superades ja les eleccions, cap partit polític insisteixi a qüestionar la neutralitat cívica de l’ensenyament públic i a acusar-lo d’adoctrinar. Durant la campanya més aviat hem viscut el contrari. Fa vuit dies, mentre parlava del Modernisme com una expressió d’entusiasme del país, un alumne va demanar la paraula per preguntar-me, retòricament, si parlar de Catalunya com un país no em semblava que era adoctrinar. Com que no és el primer cop que em passa, li vaig dir que ho consultés al diccionari. Els vaig permetre de fer ús del mòbil uns segons, a veure què vol dir país. El més curiós és que després de llegir-ne la definició l’alumne va seguir insistint que Catalunya no és un país i no ho ha sigut mai. Però és un bon noi, i estudia, i no el suspendré pas per una ximpleria com aquesta, que en realitat és culpa d’alguns polítics irresponsables.