Intendència
Per sort nostra, el govern britànic ha acabat posant seny i ha tancat pubs, restaurants i teatres. També ha tancat les escoles, amb la qual cosa hem deixat de patir pels mocs i la tos dels companys de classe del nostre nen. Ha estat un alleujament molt gran de cara a la nostra credibilitat parental. Aquests darrers dies la conya del nostre fill era difícil d’entomar: “No hi ha qui us entengui, tot l’any dient-me que faci amics i ara resulta que no voleu que m’hi acosti!”
Ara estem confinats a casa i, si us he de ser sincer, no m’avorreixo gens. Ves que no hi tingui alguna cosa a veure el fet que la dona i el nen estiguin tancats i barrats, cadascú a la seva habitació, amb símptomes de coronavirus. Es veu que jo ja el vaig passar fa deu dies, però com que encara no estava de moda no me’n vaig adonar. A veure, no us penseu que soc aliè a la seriositat de la pandèmia, quan m’hi paro a pensar em venen totes les pors que us acompanyen a vosaltres, penso en els meus pares i coneguts, pateixo per ells i per la seva salut. Però passa que no em queda gaire temps per pensar. He de fer l’esmorzar de tots tres, separadament, servir-lo a cada habitació amb guants i mascareta (uns calçotets de Superman entortolligats al cap), recollir-ho tot i rentar-ho amb aigua calenta. I fer el mateix amb dinars i sopars; anar al súper i barallar-me amb les padrines per arreplegar l’última dotzena d’ous que queda; ventilar i espolsar mantes i habitacions; portar sucs i infusions per hidratar les goles avorrides dels meus malaltets; fer rentadores amb aigua bullent i estendre la roba amb cura per no haver de planxar-la després; pensar què fer de menjar mirant de no repetir-me, sabent que he de raccionar la pasta perquè ara mateix és un bé escàs.
Entendreu, doncs, que no estigui per videoxats, concerts virtuals (una altra pandèmia preocupant), acudits vírics ni propostes desinteressades per distreure el personal. Així que, quan em queden cinc minuts per a mi, únicament els vull dedicar a asseure’m i reflexionar sobre coses. Per exemple, avui he pensat que la majoria de tota aquesta intendència de la casa que ara tant m’aclapara i m’amoïna, la meva dona la desenvolupa des de fa un fotimer d’anys cada dia. I és llavors quan penso que, segurament, no tinc cap dret a rondinar.
