Indiferència

Quan vaig llegir que havien tombat l’Estatut nou, vaig pensar que alguna cosa perversa o inacceptable hi haurien posat (“Coi de catalans, sempre demanant la Lluna, tu!”). Potser sí que aquella foto d’ells, grassos i cofois, mirant els toros amb els puros a la boca, no inspirava gaire fe en la justícia, però què coi, ja els estava bé a tota aquesta colla de catalanistes, per pesats. Per això tampoc vaig sortir al carrer quan vaig veure que havien empresonat el Jordi Cuixart i el Jordi Sànchez. A veure, això de violents i sediciosos em semblava una mica desproporcionat, però si servia per parar-los els peus ja m’estava bé.

El mateix que quan van enviar al mateix lloc el Junqueras i la Forcadell i tots els altres que ben bé no sabia quin càrrec tenien. Que sí, que potser s’havien passat una mica amb les acusacions i amb el risc de reincidència i tot plegat tenia un punt venjatiu i rabiós que feia una mica de basarda, però ja els havien avisat, tu! (“La llei és la llei!”).

Més tard vaig llegir que havien aplicat la llei antiterrorista a dos nois que es van barallar amb dos guàrdies civils de paisà i, a veure, que tot tenia la pinta de la típica baralla de les tantes de la nit amb unes quantes copes de més al cos i que d’aquí a demanar 40 anys de presó potser hi havia un terme mitjà, però tampoc vaig protestar gaire, que ja sabem com se les gasten allà dalt (“Si són bascos, alguna cosa devien fer!”). El mateix, si fa o no fa, amb aquest coi de cantants radicals que van ser jutjats i condemnats per injúries al rei (“El que li passi a un raper, me la pela!”).

Ara, amb això de la Manada, però, he d’admetre que estic una mica desconcertada. A veure, que no es pot anar amb el primer que trobes a les tantes de la nit, la mama sempre m’ho deia de jove, però això que no va haver-hi violació em grinyola una mica, sobretot perquè tinc dues filles i no sé pas quin consell donar-los si algun dia, Déu no ho vulgui, es troben amb una situació semblant. Que es defensin, a risc de ser assassinades, o que no ho facin, a risc que diguin que ho van disfrutar. No sé, potser sí que sortiré al carrer aquest cop. Més que res perquè si callo podria trobar-me que el dia que em toqui a mi i vulgui protestar ja no quedi ningú per defensar-me.