Glòria

La veritat és que no sé a qui se li va acudir posar-li aquest nom, però fos qui fos deu ser un meteoròleg amb molt mala llet. De fet, si jo em digués així, Glòria, estaria ben emprenyada. Sembla que aquesta nomenclatura imposada impliqui l’existència d’un estrany paral·lelisme entre l’imaginari femení i les inclemències climatològiques. Potser filo massa prim, no em feu gaire cas, però crec que algun dia d’aquests hauríem de fer un pensament sobre si aquesta mania d’anomenar els huracans, borrasques i temporals amb noms de dona (i des de fa uns anys també d’home, tot s’ha de dir) no s’hauria de ficar també en el sac de les actituds que demanen una revisió urgent.

Més enllà de nomenclatures, però, hi ha hagut un efecte secundari d’aquest temporal tan devastador que m’ha deixat ben amoïnat. Parlo de la gent que a través dels altaveus mediàtics i les xarxes ha aprofitat aquesta desgràcia per generar mala maror entre els diferents territoris del nostre país. Són aquests profetes de l’enveja i els greuges comparatius que necessiten buscar un enemic a casa en comptes d’empatitzar amb la desgràcia de tots. Són aquells que aprofiten l’evident desequilibri territorial per fomentar les rivalitats interterritorials, com si una riuada fos més important que una altra depenent del lloc on succeeix. A la meva ciutat, sobretot, de sempre, i desgraciadament, aquesta tendència ha sigut un esport molt popular, una espècie de localisme mal entès que culpa la gent del nord de tots els nostres problemes, un tarragonisme demagògic i irracional que, curiosament (o no), és aprofitat pels agents socials més espanyolistes i disgregadors.

Ho sento però no m’ho empasso. M’estimo el sud amb tota la meva ànima i porto el delta de l’Ebre al cor. Reivindico una implicació més decidida del nostre govern per solucionar problemes endèmics dels territoris perifèrics, principalment els del sud del Principat i els de les Terres de Ponent, sovint tan abandonats per la gent amb poder de decisió. Però tot i això em nego a utilitzar aquestes assignatures pendents com a arma llancívola contra altres indrets del meu país. No en el meu nom. Em nego a ser mesquí i insolidari, perquè estic convençut que només l’empatia territorial ens salvarà de tanta devastació, sigui climàtica o, pitjor encara, també moral.