EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Focs artificials

Des de ben petit he amagat una mena de tara terrible que tacava de mala manera la meva mediterraneïtat. Ara que soc gran crec que ja us ho puc confessar: odio els petards amb totes les meves forces. Bé, qui diu els petards diu també tota aquesta cultura del foc i la rauxa piròmana. Quan arriba Sant Joan soc com un gosset tancat en una casa adossada qualsevol. Gemego i m’amago tremolant al primer forat que em preservi de tanta barbàrie i estrèpit anguniós.

Els dies de Santa Tecla surto al carrer com tots els tarragonins i em barrejo amb el bullici i la rauxa, no en tingueu cap dubte, però us ben asseguro que no em trobareu a menys de cinc-cents metres de les colles de diables i els seus carretons infernals, per no parlar dels trabucaires que perforen els timpans de grans i petits amb total impunitat.

Sí, ja sé que tenint la feina que tinc hauria d’estar acostumat al soroll, però hi ha un límit a la meva tolerància: que el soroll no vagi acompanyat d’una mínima harmonia melòdica. Poques coses em posen mes neguitós que veure uns marrecs amb cara de trapella i una bossa plena de petards al bell mig del carrer que estic a punt de travessar. Si no fos il·legal us ben asseguro que els introduiria el petard en qüestió en certa part de la seva anatomia (que ja us podeu imaginar) sense cap tipus de recança.

Ara bé, potser per equilibrar aquesta fòbia que tinc encara conservo una fascinació total cap a una modalitat piròmana, de fet és l’única que mantinc des que era ben petitet. Estic parlant dels focs artificials. Podria passar-me tota una nit mirant-los embadalit. M’agraden tots, els borratxos, les palmeres, els que planen per l’aigua o els que formen una bola gegant i sembla que t’hagin de caure al damunt. Per això ahir, tots tres, la dona, el nen i jo, vam aguantar la temperatura polar al Verulamium Park celebrant la Bonfire Night, aquesta tradició tan britànica amb què els anglesos commemoren que un tal Guy Fawkes fracassés en el seu intent de fer explotar la Cambra dels Lords el 1605.

Va ser mitja hora de llum i colors, una rebuda plena d’encís al fred de l’hivern que ja tenim a sobre. I després tots tres vam anar cap a casa envoltats d’un silenci majestuós, sense cap petard traïdor que ens esgarriés l’experiència. Com ha de ser, cony!