LA PITJOR MARE DEL MÓN

Finestres d’oportunitat

Els menors i la major d’edat a càrrec (MEC) entren i surten de casa. S’hi queden per menjar (sempre), estudiar (o intentar-ho), mirar sèries (moltes), llegir (eeeh... de vegades), o incrustar les retines a la pantalla del mòbil i l’ordinador (moltes vegades!). En resum, que els seus cossos, sovint, ja no ocupen un espai físic a casa, i quan ho fan em costa captar la seva atenció. Però jo ho intento.

Una de les maneres més comunes d’aconseguir que les seves neurones i les meves sintonitzin el mateix canal de ràdio és una bona esbroncada. Ja ho sé, és una afirmació políticament incorrecta, però no per això deixa de ser certa. Motius de discòrdia maternofilial n’hi ha tants com comptes d’Instagram dedicats als mems. Un fotimer. Però el meu nivell de tolerància als mals rotllos i disgustos ha baixat en picat. La vida ja és prou feixuga, sovint, i els evito tant com puc, així que em guardo el roc a la faixa només per a casos d’urgència extrema.

Als matins se m’obre una finestra d’oportunitat. Estan adormits, letàrgics, i tot i que intenten refugiar-se en els refotuts mòbils jo els clavo una tabarreta subtil. Parlem del que volen o no volen endur-se per esmorzar, de la planificació del dia, no només la seva, també la meva, perquè entenguin que també penco i faig coses, fins i tot interessants o tan avorrides com preparar la comptabilitat del trimestre. O m’engeguen a pastar fang perquè la son els posa d’una mala llet còsmica. Però hem interactuat mínimament. Ah, i abans de marxar els exigeixo un petó, encara que sigui fals, perquè, tot i que els rebenta, servidora ho necessita.

Tinc la sort que als MEC els interessa l’actualitat, així que l’hora de l’informatiu a la tele també és un bon moment per parlar. Donald Trump dona molt de si. I els casos dels màsters misteriosos també. Llavors parlem de la barra que tenen certes persones, o ells em retreuen que tothom els enganyi parlant-los d’esforç i a mi em toca esprémer les meves capacitats neuronals per continuar encoratjant-los a estudiar de forma honesta; i se m’acut que certs jutges podrien condemnar certs polítics a fer tertúlia amb els MEC.

També em serveix el cotxe, si aconsegueixo obligar-los a extreure’s els auriculars. O els moments que ens desplacem pel carrer. O els pregunto què miren o escolten a la pantalla que sigui o amb quin joc diabòlic es distreuen i els faig la pilota dient-los que, oh, que interessant! I no dubto a aprofitar els fenòmens meteorològics. Aquest setembre m’està regalant tempestes molt oportunes, i si els pesquen a casa i retarden el moment de sortir fins que la pluja tropical s’aturi, jo, nyac, me’ls llanço al clatell dialèctic. La pluja té un no sé què que ajuda a la conversa, i n’hem tingut algunes de maques i interessants. Per mi que vagi plovent.