Fills molt emprenyats

Als meus alumnes, o als meus fills, els diria que no cremin contenidors. Sí. I si fossin policies, els diria que no esbatussin nois que només es manifesten pacíficament. Seguidament, miraria d’entendre què passa.

Durant els aldarulls que hem viscut últimament, la majoria dels mitjans d’informació han tendit a simplificar el problema. Fins i tot els partits han tendit a prendre una posició de rebuig a les barricades i a les fogueres sense complicar-se la vida analitzant-ne les causes. He vist un diari plantejant una enquesta als lectors en termes d’aprovació o desaprovació general de les protestes nascudes de la sentència del Suprem, sense distingir les respostes més pacífiques de les que ho són menys.

S’ha dit que les barricades, els focs, i les batalles -de violència limitada- contra els cossos de seguretat són fruit d’una mena de bogeria contagiosa, iniciada pels més eixelebrats i pels qui, emparats en la multitud, perden la racionalitat. O, directament, per infiltrats de mala fe que volen provocar, a través de la violència, el rebuig social d’un moviment bàsicament pacífic. La psicologia social ha desmentit, amb estudis seriosos, aquestes dues causes hipotètiques dels aldarulls juvenils. Els psicòlegs socials coincideixen a afirmar que aquestes revoltes són coherents i tenen un significat. Gairebé sempre, els revoltats comparteixen una identitat social i imposen límits clars i coherents a la seva actuació. En el cas català, val la pena remarcar que pel que fa als nois i noies de les barricades -i em remeto als testimonis a través dels mitjans-, la identitat no és l’independentisme. És un sentiment d’injustícia, de frustració personal davant la falta d’oportunitats o pels preus dels habitatges, i la desconfiança cap a una democràcia que creuen molt limitada i poc operativa. Els límits que s’imposen també són clars: no actuen d’una manera irracional i descontrolada. No s’han dedicat -amb excepcions- a cremar comerços, cotxes o bancs. S’han dedicat a fer una guerra més simbòlica que real contra el que els sembla que encarna l’immobilisme i l’autoritarisme del sistema: la policia. I dic simbòlica, perquè ja d’entrada saben que no la poden guanyar. Només ens volen dir que estan molt emprenyats.

Si un alumne vostre o un fill s’enfada, ni que sigui un dia a l’any, i esbotza una porta, ¿només el reprimiu o mireu d’entendre’l? Doncs això.