Si hi ha un record que m’acompanya quan penso en els companys d’escola és el de la seva dentadura. Sí, ja sé que no és, precisament, la manera més romàntica de revisitar-nos, que podria pensar en l’olor de clofolla cremada de l’estufa o en la ratlla enclenxinada que dividia de manera asimètrica el nostre crani a base de litres de colònia, però quan m’hi poso no puc evitar pensar en dents, moltes dents. Tot és tancar els ulls i veure les formes capricioses dels nostres ullals, la lluita fratricida de les incisives, amuntegades les unes sobre les altres, com trencadissos d’un mosaic modernista, o aquells molars i premolars corcats i empastats generosament de color de gos com fuig.
Aquesta era la nostra realitat dental, un batibull de peces sense espai mal posades de qualsevol manera, unes dents deixades de la mà de Déu, atacades despietadament per una dieta hipercalòrica formada per caramels de duro, gominoles, anissos, regalèssies i tot el que podíem arreplegar al carretó de ca la Pepa els diumenges després de missa de dotze.
Potser per això suposo que em va fer tanta gràcia veure la classe del meu fill quan l’altre dia van fer un concert a la sala d’actes de l’institut. A primer cop d’ull tot semblava ben normal, tres fileres d’adolescents amb projectes de bigoti arrenglerats segons l’alçada. Però tot va ser obrir la boca per entonar les primeres notes i notar com la lluïssor dels seus aparells dentals reflectia la llum vermella i verda dels llums llampants que els enfocaven. Allò era un concert de ferralla en sol menor, un calidoscopi de brackets multicolor d’un cromatisme fascinant.
Doncs sí, amigues i amics, està claríssim; les generacions futures seran gent de dentadures perfectes o no seran. Només cal veure quantes clíniques dentals s’han obert al nostre barri en els últims anys per comprovar que aquesta obsessió dels pares s’ha convertit en un negoci global i rodó. Demaneu un pressupost un dia d’aquests i us n’adonareu de seguida. El negoci del segle! Però ves que tot plegat no sigui una reacció de tota una generació que un dia va ser la riota del pati per tenir les pales del davant ben separades. Ves que aquell dia, eixugant-nos les llàgrimes, no ens féssim la prometença que els nostres fills mai haurien d’amagar el seu bé més preuat, la força imbatible dels seus somriures.
