Estratègies abraçatòries
Els menors i la major d’edat a càrrec (MEC) es fan grans, i ja no es deixen amanyagar amb facilitat. Però a mi, coi, com he dit altres vegades, m’agrada abraçar-los, amanyagar-los, acariciar-los i petonejar-los. Però ells, ai!, coses de la preadolescència, l’adolescència i la postadolescència, apliquen la poc depurada tècnica dels colzes, que consisteix a alçar els avantbraços a l’alçada de l’estèrnum i apuntar els colzes cap a l’exterior. La meva aproximació, llavors, és complicada.
Així que he hagut de desenvolupar tècniques alternatives. De sobte he recordat els massatges que els feia quan eren nadons i petits MEC que anaven a la llar d’infants. Ells es deixaven fer, gustosos, i el contacte amb la seva pell tendra tenia com a resposta uns somriures lluminosos com tres arbres de Nadal. Així que els he proposat fer-los massatges de tant en tant, a l’esquena, que diuen que la tenen contracturada. Realment les seves contractures són lleus o inexistents, però faig com si tinguessin els músculs tensos i els frego l’esquena amb oli, i el clatell, els braços i les mans. I ells, igual que quan eren petits, es deixen fer. Només que la resposta ja no és aquell somriure infantil, sinó que se m’adormen, o responen amb un silenci que, servidora, amb l’esperit positiu que tan poc em costa adoptar quan és estiu, valoro especialment, perquè substitueix la murga habitual de l’“Ai, mama, deixa’m”.
Una altra tècnica substitutòria és fer veure que tenen pols o brosses a les samarretes. Llavors els passo la mà, a poc a poc, i nyac, acabo endinyant-los un petó inesperat que no tenen temps de rebutjar. O aprofitar aquells moments en què ens creuem de nit pel passadís, mig adormits, de camí d’anada o de tornada del lavabo. La somnolència fa que abaixin la guàrdia, i més d’un cop he pogut desitjar-los bona nit amb una abraçada i un petó, com quan eren petits, i, de tan adormits, en lloc del renec només han pogut emetre un inofensiu “grrrbrrrzz”. També els ataco quan m’expliquen que han aconseguit alguna cosa especialment difícil, com aprovar un test de l’examen de conduir o un examen refotut, o els han donat una feina o algú els ha felicitat pel que sigui. En aquell moment em tiro sobre seu sense pietat, els abraço ben fort i els dic un emocionat “Felicitats!” Un pack que no poden rebutjar. I exigeixo el mateix tracte quan la que duc bones notícies soc jo, i a la bona nova sempre hi afegeixo un “M’he guanyat una abraçada” que ells tampoc veuen la manera de poder driblar.
Ah!, i quan alguna d’aquestes tècniques funciona jo em deixo anar. Les meves abraçades les faig prement la tecla de pausa, com si m’hagués encallat, i no els deixo anar fins que, llavors sí, ells remuguen i s’exclamen: “Ai, mama, va, prou”. I jo, que soc pesada però bona gent, els deixo anar.
