FAMÍLIES... PARLEM-NE

Espais sense canalla

És curiós que en el món actual les persones adultes tinguin tantes contradiccions. Malgrat que hi ha més formació i molta més informació sobre qualsevol tema, sembla que cada vegada hi hagi menys reflexió. Això es constata en massa moments i no és patrimoni de cap edat o cultura sinó que passa de manera generalitzada.

Estan apareixent restaurants, vagons de tren, hotels i altres espais on no s’admeten les criatures. La raó: fan massa soroll i la família no les controla. El que no es comenta són els comportaments de persones adultes que segueixen converses amb el mòbil en veu alta i que donen informacions sobre la seva vida que no interessen a ningú. Però aquestes persones tenen accés a tot arreu i poques vegades miren si molesten els altres. Què estem dient, doncs? Que volem el món a la nostra mida? Quines són les víctimes d’aquestes contradiccions? ¿Volem canalla i no volem que molestin? Perquè, sens dubte, la canalla actuen pel que aprenen, el que els deixem fer, i ocupen l’espai que els donem.

La qüestió és: com que són criatures, ¿els ho hem de permetre tot? ¿Al cinema poden córrer? ¿Al teatre, enfilar-se sobre el seients? ¿Al restaurant, córrer entre les taules? Ben segur que cal retrobar la mesura i afavorir que aprenguin el que es pot i el que cal fer segons on es fa l’activitat. D’això se’n diu socialització. Afavorir que aprenguin a viure en societat i mostrar que no vivim aïllats, que cal mirar i respectar l’espai de les altres persones i les seves possibles necessitats és una acció educativa fonamental.

Els desitjos infantils s’han de modular, de la mateixa manera que les pràctiques adultes s’han de regular perquè siguin un model per a tots plegats. Compartir espais amb criatures és una oportunitat per a persones de totes les edats, però cal recordar sempre que els espais públics no són xiquiparcs i que si entre tots plegats actuem de manera respectuosa, anirem flexibilitzant les intransigències. El que segur que és poc educatiu és que no tinguin la possibilitat d’estar en aquests espais públics. Per aprendre cal practicar i per comprendre cal observar i viure-ho. Aquest és el repte de tota la comunitat i cal comprendre que l’educació és un procés de llarga durada. Si no els acompanyem en aquests aprenentatges per entendre el món, no podem esperar que sàpiguen que hi ha situacions que no són apropiades.