Escoles rurals

Si ens preguntessin què va passar el dia 9 d’abril del 1990, gairebé ningú respondria que es va fer realitat la creació de les zones rurals, una de les millors iniciatives educatives que hem construït conjuntament al nostre país. Si ens demanessin quina relació hi ha entre 15 i 84, potser algú respondria que la primera xifra correspon al nombre d’escoles rurals en el moment que es va constituir aquest model i la segona és el nombre actual. Parlem d’una iniciativa que va sorgir dels docents que volien evitar la desaparició de les escoles de poble i capgirar la tendència de potenciar les concentracions escolars. La iniciativa va ser acollida pel departament d’Ensenyament de l’època. Es va fer una bona feina i, al final, després de moltes reunions amb el suport de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, es va aconseguir impulsar un model de qualitat que, sens dubte, podem estendre a altres tipologies escolars. Calia vertebrar el territori a partir de l’escola; era imprescindible evitar l’aïllament que podien patir aquests centres i, al mateix temps, generar més cohesió territorial i social. A aquests reptes se n’hi afegien uns altres, com ara mantenir claustres de referència, és a dir, equips que treballessin de manera coordinada i que ajustessin la implicació dels anomenats mestres itinerants, dels mestres que van amunt i avall, perquè avui toca l’escola d’aquell poble i demà la de l’altre.

Quan avui prediquem que l’edat cronològica no ha de ser l’únic criteri per agrupar els alumnes, a tots ens ve al cap la feina que es fa a les escoles rurals, on en un mateix espai grans i petits comparteixen experiències mentre aprenen els un dels altres i els uns amb els altres. Per això l’escola rural ens ha d’omplir d’orgull. I quan afirmem això ens venen al cap sessions de formació compartides, jornades de treball i moltes estones d’escoltar com s’ho fan per aconseguir el que aconsegueixen. Des de molts poblets de la nostra geografia, des de zones properes al respir de la mar o al silenci de la muntanya, hi ha molts mestres que ens ensenyen dia a dia el joc de l’educació. Sí, diem joc, perquè el joc exigeix distància respecte al que és comú i estimula la creació d’alternatives. Això és el que ens ha ensenyat durant tots aquests anys l’escola rural.