EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Enganxat

“Un altre dia sense anar al gimnàs i ja van dotze anys”. Quan vaig llegir aquest post en el perfil d’un bon amic no vaig poder evitar el somriure. M’hi sentia ben identificat. Fa cinc anys, el dia que no anava al gimnàs de Camp Clar era un dia perdut. Necessitava començar els matins pujant muntanyes imaginàries damunt una bicicleta immòbil o castigar-me els tríceps amb unes peses que pesaven molt. Només hi havia un problema, la música amb què ens castigava el monitor de torn. El seu criteri era tan infame, tan insuportable, que un bon dia vaig decidir anar-me’n a la platja i córrer feliç sense cap reggaeton foradant-me les orelles. Ja no vaig tornar més al gimnàs, vaig canviar l’ambient carregat i els gemecs dels meus companys per la brisa del port de Tarragona i aquella olor tan característica de transgènics que m’omplia generosament els pulmons.

Sí, estava en forma. M’ho notava quan em mirava al mirall cada matí. Només hi havia un problema: córrer no m’agradava gens. Era un secret que no gosava compartir amb ningú. Tots els meus amics semblava que no volien fer altra cosa. Tothom m’explicava que córrer era com una droga, que enganxava per sempre més. I deu ser veritat perquè tots ells es passen els caps de setmana fent curses de divuit hores pujant ports de primera categoria. Però jo no, jo no corria per plaer, ho feia per trobar-me bé. Per això quan vaig arribar a Anglaterra la meva febrada es va desfer com un sucre en un tallat. “Aniria a córrer, però...”, i darrere aquest però utilitzava el temps com a excusa. Cada dia feia massa fred o massa vent o fotia un aiguat de cal Déu. Això sí, la voluntat de tornar a fer exercici mai ha desaparegut del meu cervell. “Demà hi torno, segur”.

Avui la dona, el nen i jo hem decidit agafar la bici i anar a fer un pícnic al parc. Han estat un parell d’hores delicioses. El problema ha estat la tornada. El nen i jo ens hem engrescat a fer una cursa per veure qui arribava abans a casa. Tot ha estat fer la tercera pedalada que he notat com el cos em cruixia. Ara soc al llit, immòbil, enganxat de l’esquena com mai a la vida. Això em passa per fer el criatura, em diuen a casa. Sembla mentida que no vegin que la culpa no és meva. La culpa és de fer esport, que enganxa molt.