Emocionats per la canalla i la vida

No tot és divertit a la vida i no tot és divertit ni pot ser divertit en l’educació. Segurament com la majoria, he tingut professors que no eren cap festa major amb els quals he après moltíssim i gaudit molt de les seves classes, i professors més graciosos i ocurrents que m’han aportat poc més que unes quantes rialles. Per més que el sentit de l’humor i la capacitat de commoure siguin essencials per educar, la vàlua d’un educador no es mesura pel nombre de rialles que desferma o d’emocions que provoca. El propòsit de l’educació o d’un educador no pot ser sacsejar fortament els ànims. Ja vam veure fa uns dies que les estridències emocionals solen ser un destorb per a l’aprenentatge. Necessitem emocions, però en la seva justa mesura.

Un bon discurs, un bon llibre, una bona obra d’art, un bon mestre, emocionen. Però emocionar no és sinònim de provocar impactes emocionals intensos i constants en l’auditori, els lectors, el públic o els alumnes, sinó d’estar-hi en sintonia, de tocar-los el cor, de remoure’ls alguna cosa per dins. El bon artista, com el bon mestre, no fa les coses amb la finalitat d’emocionar. Les fa bàsicament perquè vibra fent-les, perquè ens vol transmetre alguna cosa, compartir alguna inquietud o desassossec, il·luminar-nos alguna meravella. No ens emociona perquè tingui el propòsit d’emocionar-nos, sinó per l’emoció profundament vital, humana i real que batega a dins seu i pels retalls de bellesa, de veritat, de bondat o de vida que hi ha en el que ens mostra.

Els que eduquem no hem de fer les coses per emocionar els fills o els alumnes. No hem d’entestar-nos a commoure’ls perquè ens podria passar que ho provem tot i els ho donem tot i no ho aconseguim. O que ho aconseguim però que no els deixi cap empremta perdurable. Que es facin addictes a sensacions intenses i efímeres que no arriben a acaronar-los per dins. Les emocions, com l’èxit, no han de ser fites programades, sinó conseqüències d’una tasca feta amb amor, d’una vida viscuda amb sentit. L’emoció és indispensable que hi sigui, però l’accent no l’hem de posar en l’emoció, sinó en el que de debò emociona i commou del viure i conviure. Si de veritat volem emocionar, emocionem-nos pel gran tresor que són les criatures i pel gran regal que és la vida.