Surto amb els meus fills a la plaça de davant de casa, just abans de sopar. Ho faig perquè els nens es desfoguin després d’una tarda sedentària, bàsicament per culpa de l’horrorosa calor que cau a la ciutat. Normalment els dies xafogosos ens espavilem per estar en remull, però la casuística no ho permet.
Quan arribem on normalment ens imaginem les porteries, ens adonem que hi ha una colla de nois, i alguna noia, potser una dotzena, que fan xivarri i monopolitzen l’espai. Pacto amb els meus fills que jugarem escorats en un racó i que amb bona voluntat correrem igualment rere la pilota per fer la gran suada. Al tercer xut m’aturo al mig de la plaça i observo amb ulls estupefactes com tres o quatre dels nois tiren a terra les llaunes de begudes isotòniques que s’han acabat. Fins i tot rodolen uns centímetres al voltant dels seus peus, deixant restes líquides i enganxifoses. Llavors s’adonen que els estic observant. Davant la seva passivitat m’atreveixo a dir-los que les haurien de recollir de terra, que els meus fills tenen dret a jugar allí i que es poden tallar fàcilment si cauen. La meva demanda és tan plena de raó que de mala gana prometen recollir-les quan marxin, entre rialletes i rots.
Intento seguir amb el meu partit i m’adono que tota la plaça està plena de porqueria. Al meu voltant recullo fins a set llaunes que no han tingut la fortuna d’anar a parar a la paperera que hi ha a dos metres d’on som. Jo sí que ho faig i les llenço sorollosament a dins perquè la colla se n’adoni. També veig paquets de tabac, escopinades i centenars de burilles. La plaça està feta un fàstic i no et fa venir gaires ganes de jugar-hi a res. Tot i així persevero amb la demanda dels meus fills, i deu minuts després ens hem d’apartar perquè fa acte de presència un cotxe de la Guàrdia Urbana. Els agents enlluernen els nois amb els focus, baixen i els fan la xerradeta de rigor. Interpreto que algun veí se’n deu haver queixat. Ves a saber quantes hores fa que hi són, potser venen cada dia.
Els policies marxen i la colla segueix fent soroll, més i tot. Pleguen de cop i volta, sense recollir gairebé res. Els deu agradar quedar en un lloc que embruten a consciència. I jo em pregunto on ha quedat tot allò que van aprendre a l’escola i, encara pitjor, si els pares en tenen idea o són igual de bruts quan surten de casa.
