LA PITJOR MARE DEL MÓN

Embarassos que s’aturen: fora tabús

Un tuit de la il·lustradora Paula Bonet em sacseja el cervell i el cor. Explica que per segona vegada l’embaràs no ha tirat endavant. Que du dins un embrió amb el cor aturat. Que sabia que podia passar i que no entén per què ningú ho explica, amb la quantitat de casos que es donen. I posa sobre la taula un tema calent, roent, que crema: els tabús al voltant de l’embaràs, del cos de les dones, de la maternitat. Hi ha malalties com l’endometriosi, i d’altres; hi ha malestar físic. No tot és de color de rosa. I allà mateix, via Twitter, em comprometo a compartir una experiència d’embrió amb el cor aturat. Només que no sé si seré capaç de fer-ho amb humor, però ho intentaré.

Treballava com a guionista de la sèrie El cor de la ciutat i per uns dies vaig pensar que l’ambient de culebró, de serial dramàtic, m’havia abduït. El meu pare s’estava morint, però com a mínim a casa teníem l’alegria del meu embaràs, el del tercer menor d’edat a càrrec (MEC), una decisió, la de tenir un tercer MEC, que anava íntimament lligada al que estàvem vivint. Vam celebrar el Nadal i vam poder compartir-lo i brindar i acomiadar-nos. Però el dia de Reis el meu pare va morir, de pressa i sense patir gaire. El vam incinerar, tal com ell volia. I el dia que vam portar les cendres al cementiri jo tenia una ecografia programada. Em vaig dir que era una fortuna. Contraposaria una experiència ben trista a una altra de lluminosa. Però no va anar bé. L’hi vaig veure a la doctora a la cara. No sabia ni com dir-nos-ho, perquè era conscient que aquells no eren dies normals per a nosaltres.

Em recordo plorant, desconsolada, amb la cara sobre la taula del consultori. Envoltada d’un núvol de pena. I empipada amb la porqueria de destí o fatalitat o gir de guió. A veure, que se’t mori el pare ja és prou merdós, però jo m’ho havia organitzat per contraprogramar la tristesa. I no m’havia sortit bé. No hi havia dret. Estava estupefacta. No m’havia ni passat pel cap que em pogués passar. Sentia que això, com en tantes coses de la meva vida de progenitora, només em passava a mi. Però no era veritat. Acte seguit, un munt de dones, a mesura que s’assabentaven del que havia viscut, em feien saber que elles també. Que no estava sola. Que els embarassos que no tiren endavant són el pa de cada dia. Amagat. Però el pa de cada dia.

Jo tampoc ho entenc, Paula. No comprenc aquest silenci. Ni la maternitat i la paternitat -tal com procuro deixar clar des d’aquesta columna- són una sèrie de Disney Channel, ni els embarassos tampoc no ho són. Perquè el segon intent del tercer MEC tampoc va ser fàcil i vaig patir un ensurt de mort per culpa d’una placenta prèvia. El segon intent, però, va tenir un final accidentat tot i que feliç. No sempre és així, i cal explicar-ho. Encara que no faci riure.