FLORS DE BACH

Diguem la veritat a les criatures

Soc partidària de dir la veritat a les criatures, tant de les coses rellevants que passen a la nostra família com al nostre voltant. Això no significa que tot pugui dir-se amb un gran luxe de detalls a qualsevol edat, de qualsevol manera i en qualsevol moment. Ha de ser una veritat centrada en fets constatables, que pot donar cabuda a sentiments però no a interpretacions subjectives derivades d’emocions descontrolades. Ha de tenir la intenció de transmetre ensenyances de vida, d’ajudar a comprendre millor les persones i la realitat i, sobretot, de tranquil·litzar. I ha de ser comunicada amb tacte i delicadesa, sense caure en el drama ni incórrer en el victimisme. Si uns pares se separen, que diguin que se separen, no que un dels dos se’n va de viatge o que viurà en una altra casa per qualsevol excusa inventada. Poden dir que estan molt tristos per aquest motiu. I serà segurament una veritat dolorosa, però al mateix temps saludable.

Normalment amaguem la veritat a les criatures amb la intenció amorosa que no pateixin. Però les contrapartides de les mentides -encara que siguin pietoses- són moltes. Per començar, la realitat existeix igual encara que no en parlem, i els nens tenen una mena de wifi emocional que els alerta quan passa alguna cosa important. Si no els hi expliquem, pot ser que s’ho imaginin força pitjor que no és, que s’intranquil·litzin o s’angoixin i acabin manifestant símptomes diversos. Si a més els diem que tot va bé quan no hi està anant, quan ho descobreixin deixaran de confiar en nosaltres i de passada els generarem una gran inseguretat.

Si els mentim dient que tot va bé quan no hi va, quan vagi bé de veritat ¿com podran estar segurs que sigui cert? Per si no fos prou, privar-los de l’adversitat impedeix que desenvolupin recursos per afrontar-la i transformar-la. També els podem lesionar l’autoestima si es pensen que els amaguem les coses perquè ells són febles o incapaços de comprendre-les, o que el que amaguem és tan terrible que val més no assabentar-se’n. Però potser el més trist de tot és l’abisme que obrim entre ells i nosaltres i que algun dia lamentarem quan siguin adolescents. Com bé indica Natalia Ginzburg, com més misteri nostre sobre nosaltres i la vida durant la infantesa, més misteri seu cap a nosaltres durant l’adolescència.