EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Dies grisos

L’altre dia parlàvem a casa dels anys que fa que escric en aquest diari. La meva dona i jo no ens acabàvem de posar d’acord de quants en feia, però el que sí que teníem clar era que des del primer article les hem passat de tots colors. Hem vist créixer el nostre nen en temps real, dia a dia, i al mateix temps hem tingut una permanent sensació de vertigen, si fa no fa com aquells dies en què no paren de passar-te coses. Hem canviat els bolquers i la llet en pols per deures i whatsapps, trenets de joguina per llibres de Harry Potter, i contes d’abans d’anar a dormir per baralles sobre l’estona que fa que està enganxat al mòbil.

De tot això n’hem parlat en aquest diari, caminant per la corda fluixa que separa el que és privat del que es pot explicar, exagerant una mica alguns fets per fer-los més ocurrents i amagant-ne d’altres que ens han fet patir de valent. I, tanmateix, cada setmana hem trobat un nou fil per omplir aquest relat, una excusa per teixir aquesta espècie de redacció setmanal que espero algun dia poder ensenyar al meu fill sense que se m’emprenyi.

No cal dir que hi ha dies de tot, alguns en què l’article sembla que s’escrigui sol i altres en què he suat fins a l’últim segon, incapaç d’omplir la pàgina en blanc. Avui és un dia d’aquests, un dia plujós i apagat, lluny dels meus i cansat. Un dia d’avions amb retard, passaports perduts i turbulències anímiques. I, com sempre, un cop arribat a l’habitació que m’ha d’aixoplugar uns dies, he trucat a casa per dir que he arribat bé. Qui m’ha agafat el telèfon ha sigut el meu nen i amb veu espantada m’ha fet saber que han empresonat el president. “Què passarà ara, papa?”, m’ha dit ben amoïnat. I m’han passat pel cap moltes coses, les hores que m’he passat intentant fer-li entendre que hem d’apostar sempre per la veritat, l’empatia i la bondat, i he decidit amagar-li els dubtes i la ràbia, si més no perquè tot això que estem construint ho fem per ells, perquè ells hauran de ser els que ens rescatin de tanta humiliació i tant d’odi. “Saps què, fill meu? No sé què passarà, però el millor que podem fer ara mateix és posar un llaç ben gros a la finestra de casa”. “Bona idea, papa -m’ha contestat-, així pintarem aquest dia tan gris de color groc”. No, no tot està perdut.