Continuo amb la narració de tot allò que passa a partir del moment que les dents floreixen a les genives dels menors d’edat a càrrec (MEC). A casa qui s’ha endut el premi gros és la MEC n. 1: càries i ferros de tota mena i condició. He d’admetre que la seva actitud sempre ha estat exemplar i va contrastar, i molt, amb la meva pròpia experiència. A mi, als set anys, em van intentar endinyar uns ferros d’aquells que obren el paladar, i m’hi vaig negar. Els ferros es passaven més temps al calaix que a la meva boca, i com que soc la sisena de set germans, em vaig aprofitar de l’excés de feina dels meus progenitors per anar fent la viu-viu. Una actitud idiota que he hagut de pagar amb diners i temps ara d’adulta.
La MEC n. 1, en canvi, tot i la seva rebel·lia innata, es va deixar posar els ferros sense dir ni piu, i tot seguit es va estudiar al mirall amb atenció. L’endemà va anar a escola i en sortir va respondre que el dia havia estat fantàstic. Aviat els progenitors de les nenes i nens de la seva classe em van desvelar què havia passat. Havia aconseguit convèncer mitja classe que dur ferros era el millor del món, que l’aspecte resultava més interessant i divertit, i que si es volia estar a la moda calia dur-ne sí o sí. El seu paper de petita influencer em va deixar garratibada. Quina intel·ligència! Està clar que el vuitanta per cent del meu patiment me l’hauria pogut estalviar, en això i en moltes altres situacions. Però en aquesta, sobretot. Els progenitors se m’adreçaven descol·locats explicant que els seus MEC els exigien una visita al dentista i uns ferros exactament iguals que els de la MEC n. 1. Se m’escapava el riure...
Però el llarg camí dels ferros cap als bràquets amb destinació final cap a la dentadura perfecta va continuar. I a 1r d’ESO, en ple atac d’ adolescentis comunis, la MEC es va queixar una mica més. Era el torn dels bràquets. Però de nou em va sorprendre. Després de remugar un dia sencer, va tornar de l’institut la mar de contenta. Ella i una amiga seva havien calculat que quan els traguessin els ferros, al cap d’un any i mig, els hauria passat l’etapa més tonta de l’adolescència i entrarien a l’etapa més interessant amb un somriure d’anunci d’allò més seductor. De nou vaig admirar la seva intel·ligència.
Però ara, quan veig el seu somriure, impecable, a banda d’admirar-lo, no puc evitar comptabilitzar la quantitat d’euros i dies i mesos que ha costat arribar fins aquí. I suo...
