EN FAMÍLIA

Deixeu que us parli de la meva mare

Fa uns dies va ser l’aniversari de la meva mare. Hauria fet, si visqués, noranta-cinc anys. I he recordat una escena. Arribat amb cinc anys a Barcelona, vaig anar durant uns mesos a una escola ben lluny de casa. Cada dia, matí i tarda, quatre viatges de gairebé vint minuts a peu, sempre mig corrents, agafat de la mà de la mare. A mig camí, al carrer del Carme, hi havia un forn de pa que exhibia a l’aparador uns cignes de pa molt senzills: un simple bastonet prim artísticament corbat. Un matí ens vam parar en la nostra cursa i em va comprar un cigne. Crec que ni tan sols l’hi havia arribat a demanar; simplement, la mare havia notat cada dia les ullades d’admiració i de desig que jo dedicava a l’aparador, els meus intents d’aturar-me a mirar-me’l. Quin luxe em va semblar aquell cigne (i li va semblar a ella, sens dubte), que probablement costava, tot sol, com tota una barra de quart!

Quan el vaig tenir a les mans, quin gust de triomf, de festa grossa, d’il·lusió reeixida, d’amor de mare... i de pa! Només tenia gust de pa. Però tant li feia; no hi ha gaires pans que deixin un record durant més de cinquanta anys. No en vaig tornar a demanar mai cap més (comprenia bé que un extra així només podia passar un cop).

El curs següent vaig anar a una altra escola; aquest cop, per sort, al costat de casa. Un dels primers dies, al pati, un nen em va dir tonto. M’ho vaig prendre molt malament. A casa meva no es practicava la violència física ni verbal; només havia anat uns mesos a escola, no tenia televisió (i tant era si n’hagués tingut: en aquella època no hi havia tertúlies ni programes del cor), no tenia cap experiència en campanyes polítiques i, en definitiva, no em va semblar gens normal que algú digués tonto a algú altre sense cap motiu ni provocació (ara comprenc que hi ha nens que han après massa aviat a insultar, a casa o a l’escola, de llavis dels adults que els haurien d’estar educant).

Aquella tarda, tot plorós, vaig dir a la mare: “Un nen m’ha insultat”. I aleshores ella, amb molta calma, dolçament, sense menystenir ni exagerar la meva indignació, em va explicar: “De vegades un nen vol ser amic teu i jugar amb tu, però no sap com dir-ho, i per això et diu tonto ”. L’endemà, el mateix nen se’m va acostar, amb un posat poc amistós. Però jo estava preparat. “ ¿Quieres jugar? ”, li vaig dir abans que pogués obrir la boca. I vam jugar.