Confinament histèric

“Papa, estar confinats no volia dir estar tranquils a casa?”. M’ho diu amb la cara vermella, a punt de tenir un rampell de frustració adolescent marca de la casa, amb aquell monòleg que va pujant de to i esclata en una queixa apocalíptica. A veure, jo l’entenc, encara que em toqui fer el paper de dolent. El pobre es pensava que això del confinament seria passar-se tot el sant dia al sofà jugant a Clash of Clans, sense escola ni classes de tenis ni boy scouts ni res de res. Un paradís de mandra i introspecció, l’hàbitat natural d’un adolescent postmil·lennial. I no, el meu fill ara va de cul, fent deures a tot drap al Google Classroom i, sobretot, amb els pares damunt seu les vint-i-quatre hores del dia proposant-li fer coses tan engrescadores com ara regar les plantes, escriure una redacció, fer un pastís de plàtan o aprendre a fer ocellets d’origami.

Déu me’n guard de confessar-ho, però jo em sento com ell. Em pensava que aquest confinament seria una ocasió inèdita per parar una estona, una excusa per reflexionar, per fugir de presses i obligacions, un espai per conversar amb nosaltres mateixos. I no. Una histèria de proporcions bíbliques s’ha apoderat de tothom. Mai havia vist tal desmesura de propostes i iniciatives i accions. Us ben asseguro que tinc les xarxes col·lapsades amb demandes de tot tipus, algunes d’inversemblants, altres de raonades. Això sí, totes demanant una aportació desinteressada, no fos cas que els artistes fem alguna cosa cobrant, ni que sigui simbòlicament. Deu llibres per llegir, un escrit sobre el confinament, un concert online, una playlist per compartir, una cadena humana. Fins i tot la solidaritat, aquest concepte tan personal, em ve imposada per algú, per alguna iniciativa sobre la qual ningú m’ha demanat l’opinió, com si jo no fos capaç de decidir la meva manera de participar en aquest present tan inquietant.

Ho reconec, estic tan aclaparat com el meu fill. Em sento com al mig d’un espai tancat envoltant de veus que criden massa fort i no em deixen pensar. No ho sé, segur que és cosa meva, dec ser un tio apàtic, insolidari, dropo o antisocial. Ho accepto amb total esportivitat però, si us soc sincer, el que necessito ara mateix és una mica de silenci.