FORA DE CLASSE

Colometa en silenci

El primer trimestre hem llegit 'La plaça del Diamant', de Mercè Rodoreda. Fa molts anys que a primer i segon de batxillerat he de parlar de detalls històrics que s’entrellacen amb la literatura. Per exemple, quan parlo d’'Oda a Espanya', de Joan Maragall, és inevitable comentar el que va suposar la Guerra de Cuba per a Catalunya, o 'Corrandes d’exili', de Pere Quart, la derrota del bàndol republicà a la Guerra Civil. La història de la literatura també és un mirall cronològic dels bons i mals moments polítics pels quals hem passat. Si algú es pensa que adoctrino, que vingui a veure’m i que jutgi. Si algun adoctrinament m’he trobat a les aules és el que determinats alumnes porten de casa, i això inclou perles que m’ofereixen la salutació romana i em recorden en quin país vivim, suposo que amb la il·lusió de provocar el professor de català. Per tancar el tema, només vull afegir que mai m’he trobat un sol alumne que no sabés parlar en castellà, fins i tot els d’aula d’acollida és la primera llengua que aprenen, i a partir d’aquí que es digui el que es vulgui. Per cert, els meus pares van patir l’escolarització franquista i em sembla que la seva ideologia no va triomfar gens.

Com deia al principi, hem llegit 'La plaça del Diamant' en paral·lel amb l’actualitat del mes d’octubre. Suposo que la majoria de vosaltres coneixeu la història de la Colometa i, si no, us encoratjo a fer-ho, que transita des de la proclamació de la República fins a la dictadura de Franco. De totes les vegades que l’he treballat, aquesta ha sigut la vegada que més ens ha afectat la seva lectura. Hem analitzat com la protagonista, únicament preocupada pel seu món interior, la casa i els fills, patia les conseqüències dels fets històrics que li sobrevenien. La guerra, la fam, la mort. No cal dir que alguns detalls ens recorden l’actualitat, o una possible realitat que a tots ens fa por que es repeteixi. Quan en parlem hi ha un inusual silenci, com si no només analitzéssim la novel·la i els seus personatges, sinó el present. Intueixo que els fa plantejar-se quin serà el futur de la seva generació. Com és evident, no tots ho veuen de la mateixa manera, i això és bo. Després, a l’hora del pati, veus com es passen papers de convocatòries de vaga i, a diferència d’altres anys, tinc la sensació que la majoria potser no aniran a classe, però tampoc es quedaran al llit.