El Club del Plat Net
A l’inici de la Primera Guerra Mundial, Herbert Hoover, empresari, enginyer de mines i milionari nord-americà, va dedicar els seus esforços a proporcionar aliments a la població de la Bèlgica ocupada i a altres zones arrasades pels combats. En dos anys va organitzar la distribució de dos milions de tones d’aliments a nou milions de persones. L’abril del 1917 els Estats Units van entrar a la guerra. El president Wilson va crear la US Food Administration, amb l’objectiu de garantir el proveïment d’aliments, i hi va posar al capdavant Hoover, que havia ofert proves de la seva capacitat organizativa i s’havia convertit en un heroi popular (anys més tard, el mateix Hoover arribaria a ser president). Les despeses militars feien impossible importar aliments i calia continuar ajudant l’Europa devastada. Per evitar el malbaratament d’aliments, Hoover va engegar la campanya Clean Plate [Plat Net]. Els nens a les escoles firmaven un solemne compromís: “A taula no deixaré ni una molla al plat. I no menjaré entre hores, sinó que esperaré al sopar”. La idea, esclar, no era posar molt menjar al plat i menjar molt, sinó tot el contrari: racions petites per no haver de llençar les sobres. La campanya es va reactivar el 1947, per iniciativa del president Truman, quan els Estats Units enviaven grans quantitats d’aliments a Europa en el marc del Pla Marshall. Per animar els nens a consumir menys pollastre es van crear Clean Plate Clubs.
No sé si aquestes notícies van arribar al nostre país, o si les nostres mares i àvies van descobrir de manera independent que deixar el plat “net com una patena” era signe de virtut i patriotisme. Però la compulsió de netejar el plat, que tenia sentit en èpoques de fam, es converteix ara en un important factor de risc per a l’obesitat infantil.
És molt difícil treure’s de sobre aquests costums fermament adquirits a la infància: la convicció que el plat ha de quedar net i que llençar menjar és un greu pecat. Personalment, jo tenia més de cinquanta anys quan em vaig atrevir per primer cop a deixar alguna cosa al plat en un restaurant, i les quatre o cinc vegades que he sigut capaç de fer-ho he sentit sempre una gran culpa.
Sisplau, ensenyi al seu fill que no cal netejar el plat, que ningú ha de continuar menjant quan ja no té gana.
