EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Carta al Lluc

Hola, Lluc. T’escric avui per parlar-te del teu pare. No vull pas que et pensis que som amics de tota la vida, no hem compartit reunions de partit ni sobretaules d’estiu, però aquests dies el tinc molt present i tot seguit t’imagino a tu, anant al llit i demanant a la mare quan arribarà el petó de bona nit del papa. I per això he pensat d’escriure’t això, perquè he tingut la sort d’estar al seu costat en alguns moments d’aquells que no s’obliden i perquè necessito fer-te saber coses d’ell i així sentir-me una mica menys trist.

El primer cop que vam compartir una estona prou llarga va ser quan un grapat d’il·luminats vam anar a Madrid per defensar un nou Estatut al Congrés del Parlament espanyol. Érem innocents i pensàvem que aconseguiríem una mica més d’autogovern per les vies democràtiques. Aquell viatge va ser un dels primers avisos que mai ens escoltarien, que mai respectarien la nostra voluntat per molt majoritària que fos. Però no et vull parlar d’això, et vull parlar de l’estona que vam passar a l’aeroport, a l’espera d’embarcar de tornada, l’Iu, el teu pare i jo, amorrats a la retransmissió del Barça que sortia d’un transistor atrotinat, cantant els gols com nens petits i els farts de riure que ens vam fotre. Allà vaig descobrir que el teu pare no era un polític encarcarat, que era un home planer i amb un sentit de l’humor a prova de recursos d’inconstitucionalitat.

La segona vegada que vaig compartir una estona amb el teu pare va ser en un plató, rodant un espot publicitari per fer una consulta al poble català. En aquell espot tot un seguit de gent dedicàvem el vot a gent que ja no hi era i ell el va dedicar al president Companys, un president, Lluc, que va ser afusellat per defensar la dignitat del seu país. Aquell dia el teu pare ja era un polític important, acostumat a trobar-se tot de gent que el reconeixia i el saludava. Però em va venir a trobar i vam intercanviar fotos dels fills, com fan els pares, i vam descobrir que tots dos teníem un Lluc a casa que ens regalava bocins de felicitat per aplanar els dies costeruts.

I ja està, que et volia dir que el teu pare és un home valent, un home bo i que, sobretot, és un pare que t’estima molt. Però això em sembla que, tot i tenir només quatre anys, ja ho saps.