LA SETENA HORA

Capacitat de desplanificar

S’acosten temps d’oposicions. És més que probable que els aspirants hagin de defensar una programació feta amb tots els ets i uts, amb tots els seus àmbits, les seves dimensions, les competències bàsiques -i potser alguna que no ho deu ser tant, de bàsica-, les rúbriques, i tot plegat amanit amb una mica d’informàtica, anglès i, sobretot, emocions. La complexitat és tanta que no poden faltar els glossaris que permetin moure’s en aquest bosc de termes.

No, no és la nostra intenció ser crítics amb la necessitat de tenir un pla, és a dir, una programació, que ajudi a orientar l’activitat que es realitza en els espais escolars. L’únic que succeeix és que tenim com a llibre de capçalera els Assaigs de Montaigne i repassem sovint el fragment on recorda que només governem sobre les nostres idees, però que és la fortuna la que s’encarrega de fer que aquestes idees es tradueixin en accions exitoses.

La relació entre el propòsit i els alumnes sempre és dinàmica. Si una programació surt immaculada del contacte amb els nois i les noies vol dir que la programació pot ser excel·lent, però nul el saber professional de la persona que la duu a terme. La fortuna fa de les seves, de manera inexorable. N’hi ha molts que la voldrien evitar. Són aquells que creuen en la bondat de la programació, la literalitat del llibre de text i la uniformitat dels alumnes. No saber entendre les giragonses que provoca l’atzar és condemnar-se a exercir una professió rutinària, de baix nivell.

No dubtem que molts dels aspirants presentaran magnífiques programacions. Llavors, es podran valorar els seus mèrits perquè són fidels al discurs curricular dominant (glossari inclòs), però quedarà a l’ombra el que és més important, que no és la capacitat de planificar, sinó la de desplanificar. Desplanificar és saber moure’s en el diàleg que sempre s’estableix entre previsió i execució. Quan es planifica, només hi ha paraules del diccionari i uns termes massa freds. Quan es desplanifica hi ha allò que diuen persones concretes amb dubtes concrets, i una mena de boira baixa terminològica que malda per enlairar-se i trobar una mica de llum. “Què vull fer?” no és la pregunta que delata un bon mestre. El saber professional només es mostra quan la fortuna ja ha fet de les seves i sorgeix la gran qüestió: “¿I ara, com me’n surto?”