Canvi de roba

Sé que us sorprendrà, això, però encara hi ha indrets al món on l’estiu s’acaba. Aquí a Anglaterra, per exemple, els arbres ja fa dies que comencen a tintar-se de color taronjós i les nits et demanen desenterrar la funda nòrdica amagada a l’altell. Aquests primers calfreds casolans també venen acompanyats d’un ritual entranyable: el canvi d’armari. A casa nostra, quan ens toca, ho fem amb tots els ets i uts, és a dir, buidant els calaixos i replantejant-nos el sentit de guardar un hivern més aquell jersei tan mono que ens queda fatal o aquella samarreta rònega del nostre grup de pop preferit. És un espectacle digne de veure: la meva companya sentenciant tot de peces inútils, mitjons foradats i camises impossibles de combinar i jo darrere seu intentant salvar-les de l’exili i de la charity shop per motius, si us soc sincer, purament sentimentals.

I, tanmateix, he de reconèixer que aquest any les baralles sobre el que es queda i que es llença han disminuït de manera notable. No us penseu, no ha estat pas una desacceleració de l’esperit zen de la meva dona, què més voldria. La raó és bastant més prosaica i devastadora: la roba no ens entra. És així, no hi ha res a fer. Ja podem amagar la panxa o deixar de respirar mentre ens emprovem la jaqueta aquella caríssima, és una guerra totalment perduda. La dieta britànica ens ha transformat les cintures i els malucs de tal manera que ens toca renovar el vestuari com si fóssim una diva del rhythm’n’blues. A això, que ja és prou desmoralitzador, s’hi ha afegit un altre fenomen fisiològic: el nostre nen acaba de fer tretze anys. Si per casa vostra en corre un d’aquests sabreu de què parlo. Tot li va petit, i quan dic tot estic dient tot. Abrics, jerseis, mitjons, roba d’esport, sabates i uniforme de l’escola. No hi ha res que es pugui aprofitar mínimament, ni tan sols els calçotets (bé, especialment els calçotets, no sé si m’enteneu). O sigui que entre les hormones del nen i la cervesa anglesa hem omplert sis bosses de roba moníssima que mai més ens podrem posar. No em sap pas greu, segur que troben algú que la fa servir. El que m’amoïna és la factura que m’arribarà quan anem demà a la capital per omplir l’armari com cal. Amb una mica de sort, de l’esglai potser m’aprimo una mica.