EN FAMÍLIA

Càstigs i conseqüències

Fa temps que està de moda parlar de “les conseqüències” com a mètode educatiu, suposadament diferent i molt millor (més modern) que els càstigs. En la majoria dels casos només hem canviat el nom: “Com que has suspès l’examen, castigat sense jugar a la consola” / “Has suspès l’examen; en conseqüència, no pots jugar a la consola”. És el mateix i tots els nens són prou llestos per adonar-se’n. Fins i tot els que han suspès un examen.

Hi ha un tipus de conseqüències que no són, és cert, el mateix que els càstigs. Són les “conseqüències naturals”; és a dir, el que espontàniament pot passar si fas certes coses. Si no menges, després pots tenir gana; si no ets amable amb altres nens, potser no voldran jugar amb tu; si no reculls les joguines, es poden perdre. Però han de ser naturals de veritat: no val prendre-li les joguines i amagar-les perquè no les ha recollit; això seria un càstig. S’han de perdre soles. I la major part de les joguines que es queden per terra fan nosa, però no es perden. La major part de les coses que fem malament no tenen conseqüències, o no tenen conseqüències negatives, o són negatives només per als altres i no per a nosaltres, o no són immediates, o no són prou greus per fer que ens decidim a canviar de conducta. Si volem que els nostres fills no fumin, haurem de fer alguna cosa més que esperar quaranta anys perquè en vegin les conseqüències.

Això ens porta a un altre problema: en molts casos, les possibles conseqüències són tan greus que no les podem utilitzar com a mètode educatiu; no podem permetre que un nen de dos anys jugui amb un ganivet perquè vegi que es talla un dit; o que pegui a un altre nen perquè vegi que l’altre nen s’enfada. No podem permetre que els nostres fills passin tot l’any sense estudiar ni fer els deures perquè vegin que han de repetir curs. La nostra obligació, com a pares, és prendre-li el ganivet abans que es talli, o esbrinar per què ha abaixat el rendiment escolar i intentar posar-hi remei abans que perdi un curs. La nostra obligació és, precisament, evitar que els nostres fills pateixin les conseqüències dels seus errors.

Així que les conseqüències, en definitiva, només es poden fer servir com a mètode educatiu quan són lleus i sense importància. Que faci el que vulgui, i que passi el que hagi de passar. És a dir, “deixeu el nen en pau”.