Alçar murs o ponts

Des dels centres educatius, de manera pacient i tossuda, controlant les pors que miren de corcar l’acció a favor dels altres, que és l’única manera d’anar a favor de cadascú, hem anat enfortint els lligams entre nens i joves, entre mestres i mestres, entre mestres i alumnes, entre claustres i AMPAs. Entre escoles i escoles. Entre escoles i barris. Hem cosit xarxes i nuat projectes. Hem anat suprimint barreres i enderrocant murs. Hem construït ponts. No ens ha espantat el conflicte, perquè sabem que sense conflicte no hi ha aprenentatge, però hem buscat maneres de resoldre’ls que fossin decents. I justes. I solidàries. I equitatives. Per fer-ho, els adults hem renunciat a monopolitzar la paraula i hem permès que tothom opini i que cada opinió se sotmeti a la veu de l’àgora. Hem potenciat les assemblees de classe, la creació de càrrecs, les reunions de delegats. Hem mirat d’ensenyar la diferència entre jo crec i jo sé. Entre la llum del dubte i l’ombra de la certesa. Hem creat grups d’acollida perquè els nouvinguts se sentin com a casa i els hem cridat pel seu nom. Hem omplert els espais de paraules amb totes les llengües. Hem afavorit la pluralitat de mirades i hem procurat que cadascú sàpiga i entengui que la seva, per enriquir-se, necessita la dels altres. Hem fet servir camins plans i de muntanya, hem caminat junts al costat dels precipicis i hem sabut esperar el que va més lent. Hem donat valor al coneixement. Ens hem equivocat i hem sabut reconèixer l’error i tornar a construir l’edifici comú de la convivència. Aprenem de tots, ens sabem persones incompletes i necessitades dels altres. Som un mirall trencat que es va recomponent a cada instant.

Ara hi ha qui s’organitza per destruir tota aquesta obra titànica i alliberadora. Volen aixecar murs, negar drets, estendre la por al que és diferent. Volen esborrar diferències i imposar el pensament únic i l’acció segregadora. Ens volem empobrir. La institució escolar es belluga entre dues tendències: reproduir els vicis de la societat o donar valor a antigues virtuts. La primera és un camí sense sortida, només reprodueix el que el poder marca. La segona ens fa avançar en el difícil exercici de la recerca de sentit, d’un sentit que ens humanitzi encara més.