Jo tenia un alumne a FP1 (ara aniria a 3r d’ESO): un xaval noble, guapo, amable, fort, practicant d’un art marcial de nom complicat i resultats contundents i, per això mateix, molt pacífic. Jo era tutor seu i fins i tot padrí de confirmació, així que em tenia confiança. Un dia se’m va acostar i em va dir que havia de parlar amb mi: “Juanjo, és que tinc por”. Me’l vaig mirar -cap amunt, perquè ja era més alt que jo- i li vaig dir: “Por, tu? De què tens por?”. Capcot, amb els ulls una mica plorosos i la veu tremolosa, em va confessar: “És que, de vegades, quan sento parlar els meus pares, m’agafa una ràbia, una ràbia… que no sé què faria!”.
A ulls (i orelles) dels adolescents, els adults sovint parlem de coses “ràncies”, de coses sense importància “real”, o ens “compliquem la vida”, quan ells resoldrien molts temes pim-pam, amb el sentit de justícia blanc/negre que els caracteritza. Al mateix temps, a l’interior dels adolescents hi ha una espectacular bullida de sentiments i emocions que no sempre es veuen amb cor i capacitat de dominar. El meu bon alumne patia pensant que potser un dia no es podria controlar i… què passaria llavors?
En la gran majoria dels casos no passa mai res, perquè a les famílies ens estimem, i en general sabem jugar la carta del respecte: nosaltres, adults, hem de ser respectuosos sempre. Sempre. Així, quan algun dia aquell adolescent no sigui respectuós -i això passarà, creieu-me- podrem dir: “Alguna vegada t’hem tractat com ho estàs fent tu ara? Alguna vegada t’hem parlat així?”. Si hi ha alguna cosa que l’adolescent (i tothom) respecta és la coherència: pensar el que es diu, i actuar en conseqüència. Si volem adolescents respectuosos i pacífics, hem de ser radicalment respectuosos i pacífics. Però ara, al carrer, gent respectuosa i pacífica hem estat amenaçats o agredits per qui ens havia de protegir. No podem acusar els adolescents i joves de violència gratuïta si en tot aquest temps no hi ha hagut cap resposta institucional als casos de brutalitat policial. ¿Com hem d’ aïllar els violents si els governs no són capaços d’aïllar els violents uniformats?
No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: adolescència no rima amb violència, però, amb la ràbia que produeix la injustícia, adolescència sí que rima amb perdre la paciència.
