PALOMA ARENÓS

Quan la cultura democratitza l'espai públic

Tot i les retallades en inversió, el teatre i les arts escèniques de carrer conquereixen tota mena de públic amb diferents festivals i mostres

Una representació del muntatge 'Veles e vents' / XARXA TEATRE - JOSEP GIL Zoom

“El teatre de carrer és el més democràtic que hi ha. I, segurament, el més econòmic, comparat amb les inversions que es destinen als teatres institucionals, que són molt cars de mantenir i tenen un públic amb un perfil sociocultural concret. En canvi, al carrer hi ha de tot: diferents edats i nivells culturals, diverses situacions econòmiques, races, religions, nacionalitats i ideologies polítiques”. És el raonament, forjat amb dècades de trepitjar molt de carrer, de Manuel V. Vilanova, cofundador i codirector, juntament amb Leandre Escamilla, de la prestigiosa companyia de teatre de carrer Xarxa Teatre (Vila-real, 1983). Aquest veterà grup internacional d’artistes (www.xarxateatre.com) ha portat els seus espectacles per mig món i ostenta el rècord d’haver fet rodar la producció Veles e vents pels cinc continents -i encara segueix ben viva- durant 25 anys i de manera ininterrompuda.

El director en reconeix les virtuts: les arts de carrer són genuïnes, són un tu a tu directe entre artistes i espectadors que acosten la cultura a persones que potser no aniran mai a una sala de teatre o a una òpera, i poden ser transformadores i revolucionàries. Però Vilanova té clar que és un sector ple d’entrebancs administratius (cal fer compatible la seguretat ciutadana i les accions artístiques a la via pública amb normes de seguretat estrictes, després d’amenaces terroristes arreu del món). També lamenta que la crisi del 2008 va fer que “moltes companyies petites i artesanes no poguessin subsistir, i és que el carrer és molt dur perquè no pot comptar amb el guany de la taquilla”. “Et paga l’administració que et contracta i com que hem passat molts anys de retallades culturals... mai hi havia diners per a les arts de carrer”, apunta.

“Per això les institucions han d’apostar per aquestes manifestacions culturals i donar suport al sector de les arts escèniques de carrer, com es fa en altres països com Alemanya o França, on el circ, per exemple, té molt prestigi. A l’estat espanyol tenim suport a diferents velocitats. A Catalunya i el País Basc hi ha més sensibilitat per les arts de carrer. A la resta el reconeixement és molt feble”, lamenta. Per això diverses companyies s’han unit i han impulsat l’associació Patea-Artes de Calle Asociadas (www.pateacalle.org) per reclamar “més suport públic, formació, promoció i valoració de la importància de les arts de carrer en el sector escènic estatal”.

"Les institucions han de donar suport al sector de les arts escèniques de carrer, com es fa en altres països com Alemanya o França"

Manuel V.Vilanova - Xarxa Teatre

Abigail Ballester és la gerent de l’Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics, una entitat catalana sense ànim de lucre formada actualment per 65 companyies professionals de les arts escèniques (teatre, dansa, música, circ, màgia, instal·lacions...), de les quals prop de la meitat -31- fan espectacles de carrer. Reconeix els reptes: “Hi ha companyies que han de diversificar per seguir treballant i preparen un espectacle amb doble versió: de sala i de carrer. Tenim molts associats que són companyies petites i familiars, molt artesanes, que s’ho fan tot elles, i topen amb tantes dificultats que han de marxar a l’estranger a actuar, on tenen molt reconeixement”. Un exemple són La Tal, que aquest any passat han actuat a França, Itàlia i Alemanya i han constatat com, per exemple, si es posa a ploure el públic treu la capelina i continua atent gaudint de l’espectacle. A casa nostra, encara que els actors continuïn a peu de pista, els espectadors marxen corrents.

Segons la TTP, el 2018 “es van fer 1.830 actuacions al carrer, cosa que representa un 32% de les fetes [a tot l’Estat] per 59 companyies”. Ballester també destaca: “Entre el 2017 i el 2018 les nostres companyies van visitar 33 països del món”, per fer espectacles principalment de carrer. Els Fadunito, per exemple, van estar dues vegades actuant a l’Àfrica l’any passat. “Un d’ells fins i tot va organitzar un taller d’arts de carrer per a creadors locals”, apunta, orgullosa, Ballester.

LA PIROTÈCNIA, QÜESTIONADA

L’ús de la pirotècnia ha sigut, des de sempre, un dels pilars de Xarxa Teatre. Des de la recuperació de l’antiga pirotècnia tradicional valenciana amb estructures de fusta, la companyia vila-realenca ha sabut explorar noves vies al voltant de l’ús escènic del foc. Però Vilanova apunta que quan les companyies asseguradores “veuen qualsevol risc de denúncia, demanen unes quantitats econòmiques molt elevades i exigeixen una logística que és molt cara. Com a conseqüència, moltes representacions i companyies han desaparegut. I les asseguradores han acabat fent el paper que abans feia la censura”. I profetitza: “L’ús de l’espai públic per a masses està en perill. I tota la legislació europea va en aquesta direcció. S’ha fet una Unió Europea per al comerç i les finances i s’ha dificultat el coneixement dels pobles”.

“El teatre de carrer és un regal perquè, a més de seduir l’espectador, dinamitza la ciutat, el comerç i la restauració”

Marta Gas - Fundació Xarxa

Marta Gas, secretària de la junta directiva de la Fundació Xarxa, reconeix que, “atès que és necessari l’ingrés provinent de taquilla, els grups locals de la fundació no poden fer gaire programació al carrer”. “Gairebé totes les programacions són de sala. Només hi ha programació de carrer en situacions extraordinàries, com ara festes d’inici o final de temporada, i en aquelles poblacions on, en col·laboració amb l’ajuntament, el grup local organitza la festa major”. O dona suport a un esdeveniment com el Festival Internacional de Titelles de Gavà, com és el seu cas. Gas n’és una de les organitzadores des de fa dues dècades. Al maig la mostra complirà 30 anys de vida amb molt bona salut. “Tot i que amb la crisi no podíem pagar companyies estrangeres, ara s’està revitalitzat i el 90% de la programació es fa al carrer”, diu. “El públic infantil i familiar valora els bons espectacles. El fet que no es pagui l’entrada no treu mèrit a tot l’esforç que hi ha al darrere d’actuar al carrer”. “El teatre de carrer és un regal perquè, a més de seduir l’espectador, dinamitza la ciutat, el comerç i la restauració”, afirma. En l’última edició hi van participar una vintena de companyies vingudes de Mèxic, Itàlia, Àustria, Rússia i la República Txeca, a més de grups catalans i valencians. El president de la Fundació Xarxa, Jaume Amigó, va valorar “molt positivament l’assistència de públic i la qualitat dels espectacles, especialment pel fet que s’hagi pogut recuperar el seu caràcter internacional amb majúscules”.