Quan una cosa és molt òbvia sovint diem que és "de sentit comú". De vegades, utilitzem aquesta expressió per treure valor al que se'ns diu i, de vegades, també a qui ens ho diu. Com si el que és de sentit comú no tingués cap secret i ho dominés la humanitat sencera, quan resulta que no és així. Se sol dir que el sentit comú és el menys comú dels sentits, però, fins i tot si es convertís en una conquesta veritablement comuna, li faltaria superar una nova fita: convertir-se en una pràctica també comuna. És a dir, en unes actituds concretes i un comportament coherent.
En realitat, quan diem que una cosa és "de sentit comú" volem dir que, d'alguna manera, ja la sabem. Però saber no és garantia de saber fer. El que considerem tan evident, no sempre som capaços d'aplicar-ho a la pràctica quotidiana.
Que es preguntin què saben
Per posar un exemple, la ciència ha corroborat que les relacions personals positives ens fan més feliços. Podem dir perfectament que és de sentit comú. Però ara ve la segona part: ¿sé relacionar-me positivament?, ¿sóc capaç d'establir i mantenir relacions que em fan sentir bé a mi i als que m'envolten, en els diversos àmbits en què em moc?, ¿ o les meves relacions són sovint conflictives? També és de sentit comú que la majoria de persones responem millor si se'ns diuen les coses ben dites, amb tacte, amb afecte. Doncs bé: ¿sóc capaç de dir les coses ben dites als fills, a la parella, als companys de feina?
Quan els nostres fills ens diguin "Això ja ho sé", de vegades convindrà que els fem adonar que saber és una cosa i saber fer una altra. I convidar-los a preguntar-se si el que saben ho saben fer com cal i quan cal. D'això se'n diu educar en el sentit de la responsabilitat, que és tan necessari i hauria de ser tan comú com el sentit comú.
