XAVIER TEDÓ

La millor radiografia d’una aula

Les vivències reals són el millor retrat de la realitat docent

“Ala classe de P-4 dels dofins tots els nens ho saben: si un no obeeix la Fina, crida, pega o molesta els altres nens, se’n va directe cap al racó de pensar. Allà s’hi queda fins que es tranquil·litza, respira, pensa en el que ha fet i diu en veu alta que ja està preparat per tornar altra vegada amb els altres. [...] Un dia, quan per fi la Fina li aixeca el càstig i el Víctor torna als racons d’aprendre amb els altres, no aguanta més i li pregunta, assenyalant la rèplica de l’estàtua de Rodin que hi ha al racó de pensar: «Però, Fina, què ha fet aquest perquè el tinguis sempre allà, castigat, pensant?»” Aquesta és una de les històries que han recollit Jordi de Manuel i Paz Monserrat, professors de secundària, al llibre 100 situacions extraordinàries a l’aula (Cossetània Edicions), un volum que no ha deixat de rebre adhesions de mestres i professors des de la seva publicació, fa unes setmanes.

El volum és un recull de vivències reals d’ells mateixos o de mestres i professors del seu entorn, i que posen de manifest la grandesa de la seva professió. Històries que emanen realisme i tendresa, com la de la mestra que va dissenyar un pla perquè els nens que no portaven esmorzar no passessin gana. Va dir a les mares dels nens que sí que en duien que notava que els seus fills passaven gana i que els fessin l’entrepà més gros. Ella també va passar d’un panet a una barra de quart, que repartia amb la resta d’entrepans a parts iguals entre tota la canalla. D’aquesta enginyosa manera va aconseguir que la desena d’alumnes que mai portaven esmorzar ja no sortissin corrent al pati i remenessin les escombraries a buscar les restes de menjar que havien deixat els alumnes més grans.

El Jordi explica que li va proposar a la Paz recopilar situacions com aquesta en un llibre perquè no n’hi havia cap d’aquesta mena: “No em va costar gens convèncer-la”. Era un material que no podien desaprofitar. “Ha sigut un privilegi, perquè quan escric ficció he de fixar-me d’alguna manera en la realitat, i les classes són una font inesgotable d’històries”, remarca la Paz, que com el Jordi ha sigut premiada en l’àmbit literari amb altres obres. La Paz, professora de l’Institut Joan Oró de Martorell, reconeix que la narració d’episodis que no han viscut ells mateixos ha sigut més complicada: “Havia de prendre moltes decisions sobre el to, l’estil i el punt de vista i això feia més complex el procés, però a la vegada potser més interessant. Sempre hem tractat de gestionar totes aquestes històries reals amb la màxima delicadesa i el màxim respecte, tant als protagonistes com a les persones que ens les han explicat, intentant mantenir un equilibri entre l’essència de la situació original i el nostre propi estil i sensibilitat”.

Els autors han decidit incloure al llibre tots els cicles educatius, des d’infantil fins a educació superior, per tenir una visió global. També, com anota el Jordi, perquè “interessava mostrar diferents personatges i veus narratives, educadors, estudiants i pares i mares, sobretot per oferir una visió més polièdrica del món escolar”. I és que aquest llibre no deixa de ser una reflexió sobre el món de l’educació i la naturalesa humana: “Una aula és un microcosmos on conviuen molt estretament i intensament un grup bastant nombrós de persones en unes edats en què les emocions i l’intel·lecte estan en ple desenvolupament, és com un laboratori on la naturalesa humana es pot mostrar amb tots els seus matisos”, exposa la docent.

Fora paternalismes

Totes aquestes emocions queden reflectides en la vulnerabilitat d’un professor a l’hora d’enfrontar-se amb un grup que no pot controlar, la crueltat d’una alumna que n’assetja una altra a través de les xarxes socials i la posterior solidaritat dels companys de classe amb la víctima o la inesperada reacció d’un professor que veu com la tecnologia li frustra un intent innovador de fer les classes.

La Paz i el Jordi van tenir clar en l’elaboració del projecte que volien defugir l’anecdotari: “Des del principi vam decidir que el nostre llibre no seria ni una Antología del disparate ni un Florido pensil, no volíem cenyir-nos ni a situacions divertides amb un to paternalista ni a reflectir una època concreta”, explica la Paz. Això no vol dir que l’obra no traspuï humor: “Perquè ens ho hem passat molt bé fent-lo. Tots dos som professors vocacionals i, malgrat les dificultats i el desgast que suposa de vegades, ens agrada ser a l’aula i trobem que pot ser una feina molt creativa”, afirma.

El Jordi dóna un gran valor a l’humor: “Divertir-se també és necessari a les aules, i no es contradiu amb aprendre. El somriure que pot provocar alguna situació de les que hem escrit sovint neix de la perplexitat, de la sorpresa”. Un somriure que no amaga que l’objectiu del llibre és retre tribut a mestres i professors, perquè, a parer dels autors, la seva tasca està poc reconeguda.

Reconeixement

El Jordi, que actualment treballa a l’Institut Obert de Catalunya, considera que “ser mestre, educar, hauria de ser una de les professions de més prestigi”. I afegeix: “Les famílies posen els seus fills a les nostres mans i el futur del país depèn bàsicament de com els eduquem”. Dit això, lamenta que poca gent conegui la tasca que fan a casa preparant classes i materials, i fent avaluacions, i en canvi tothom parli de les vacances.

“Hauríem de repensar els temes clau de l’educació -afegeix la coautora del llibre-, com ara seleccionar persones preparades que tinguin ganes de fer aquesta feina, formar-les tant com sigui possible i prestigiar-les. Ens hi juguem el futur, i en el professorat, molt més que en el sistema, hi ha la clau de l’educació”.

Amb la seva dilatada experiència com a docents, els autors del llibre assenyalen que la classe social té un paper determinant en l’èxit o el fracàs educatiu. “Les aules són ecosistemes totalment permeables al que passa fora. L’entorn determina d’alguna manera el que et trobes a la classe”, remarca la docent. Que els problemes socials entren a l’aula ho exemplifica el cas abans citat de la mestra que s’adona que alguns dels seus alumnes passen gana i que així no poden prestar atenció a la lectoescriptura, o el nen que cull cargols per vendre’ls i poder-se pagar les colònies.

“Al llibre també es parla d’un nen xinès que es pot expressar en set idiomes sense haver anat mai a una acadèmia, només amb la cultura familiar i l’escola pública. Als barris amb molta immigració hi ha molt talent i molta riquesa cultural, però si aquest potencial intel·lectual i cultural no és atès es pot perdre, i és una llàstima”. El seu company literari també coincideix en el diagnòstic: “L’educació, molt especialment la pública, hauria de buscar l’equitat, hauria de transgredir la societat per afavorir la igualtat d’oportunitats”. En aquest sentit, assegura que la millor recompensa és veure com aquests alumnes aconsegueixen progressar malgrat el context en què viuen: “No es pot explicar la satisfacció que sents quan veus que un dels teus alumnes més desafavorits arriba a la universitat”.

Aplaudiments

El llibre ha sigut molt ben valorat pels companys de professió. Fa tres setmanes el pedagog Gregorio Luri lloava a la seva columna del Criatures la feina dels dos professors: “És un llibre escrit amb afecte, i a les llibreries tant podria ser als prestatges de literatura com als de pedagogia, recull un bon grapat de situacions quotidianes que són la intrahistòria de l’escola, la lletra petita de la docència, sense titulars als diaris, però que és imprescindible conèixer si es vol tenir una idea de què és una aula”. “M’he reconegut en aquestes històries -admet Luri-, que als docents ens reflecteixen molt millor que cap llei educativa”.

En la mateixa línia, l’escriptor i professor de secundària Xavier Gual també considera que el llibre és un mirall de la seva tasca: “És un recull vivíssim del que suposa l’ofici tant des del punt de vista del docent com dels alumnes. Hi trobem històries divertides, increïbles i tendres, i en totes t’hi pots sentir identificat”. Gual posa èmfasi en el fet que “sovint aprenem més d’aquests capítols extraordinaris que no de tanta teoria de manual”. I conclou: “Compartir experiències construeix persones, ho veig cada dia amb els meus fills: ja els puc teoritzar sobre el que els pot passar si no em fan cas, que fins que no s’ho troben no ho aprenen”.