Quan va néixer el meu fill en ma vida havia agafat un nadó. I ara tampoc no els sé agafar. En canvi, amb ell va ser com si ho hagués fet des de sempre. Amb el mateix instint vaig muntar la nostra relació, sense meditar gaire. Sí que tenia clar que volia evitar algunes coses: els capricis, les rebequeries. Volia autoritat però també molta proximitat. Sobretot volia que parléssim molt.
Com es fa, això de parlar?
Caminant. Amb el meu fill hem caminat quilòmetres i quilòmetres. Caminàvem per la platja, passejant el gos. Anàvem quasi fins al riu Besòs i tornàvem. Ho fèiem així però jo no tenia cap model.
El vas educar sola.
Em vaig separar quan tenia quatre anys i, malgrat que el seu pare ha estat molt present en la seva vida, mai no vaig seure amb ell per acordar com l'havia d'educar. Cadascú va anar fent al seu aire. Només coincidíem en les reunions de l'escola. He estat una mare soltera total, i també una mare molt lliure.
Els avis eren a Buenos Aires.
I quan era petit hi anàvem molt. Coneix la ciutat perquè hi anàvem plegats. Però ell mateix un dia em va dir prou. I ho entenc. Buenos Aires és una ciutat difícil, molt insegura i jo sóc molt poruga. Bé, un dia vaig decidir que el meu fill no deixaria de fer res per culpa de la meva por, que la meva por era el meu problema, no el seu.
Ara ja no viu a casa.
Ve els caps de setmana. Estudia a Girona. Quan se'n va anar, un dia em va fer notar que, per un motiu o altre, li estava trucant cada dia. I em va demanar que no ho fes, que només li truqués si hi havia una raó important. De fet, em va renyar i allò va ser alliberador, perquè jo n'estava massa pendent.
Sent només dos, devia ser dur veure'l marxar.
Però ens va anar bé. Justament va ser als divuit anys, que és quan hauríem pogut començar a tenir conflictes seriosos. Ara visc sola i el que més trobo a faltar és aquella orella disposada a escoltar el comentari banal, el fet quotidià.
Què us ha agradat més fer plegats?
Viatjar. Hem visitat unes quantes ciutats europees. El primer cop vam anar a Londres i l'any següent em va demanar que triéssim una ciutat que jo no conegués, per poder-la descobrir junts. I vam anar a Berlín. I després Lisboa, Praga, Roma, Madrid... En aquests viatges hem tingut converses precioses, unes converses que potser mai no hauríem tingut a Barcelona, sobre la mort, sobre Déu, temes filosòfics cap als quals té molta tirada.
Què es pot explicar sobre Déu?
Els teus dubtes, esclar.
I el més dur, què ha estat?
Alguna discussió. Tinc gravada la imatge de cridar, de veure'l marxar a la seva habitació fent un cop de porta. Això et destrossa. Odio les discussions circulars i algun cop he perdut els nervis. Llavors m'he quedat glaçada, però la meva reacció sempre ha estat anar a buscar-lo per demanar-li perdó. Això ho he fet. No suporto sentir-me distanciada d'algú que estimo.
Per què discutíeu?
Acostumava a ser per extralimitacions. És difícil establir la llibertat d'un fill, perquè el vols protegir dels seus propis errors. Voldries que les coses li resultessin més fàcils. Entre la sobreprotecció i la llibertat hi ha una frontera tan subtil que és difícil saber on és. Has d'anar fent sobre la marxa.
Cert.
Un fill no és una rèplica teva. És una altra persona, un altre món. I en això a tots ens resulta difícil ser conseqüents, perquè tothom es projecta en els fills. Però ells han vingut a aquest món a incomplir les fites que tu els poses. Tu has de ser feliç perquè ell és feliç, sense esperar que sigui el que voldries que fos.
