Criatures 16/06/2012

Qui més hi pot perdre ets tu

Eva Bach
2 min
Qui més hi pot 
 Perdre ets tu

Avegades els fills, quan s'apropen a l'adolescència, quan ja hi són de ple o, si són precoços, bastant abans, ens pregunten què passarà si no ens obeeixen, si es neguen a fer el que nosaltres volem i fan el que els peti. Alguns ho pregunten innocentment, encuriosits per saber les conseqüències d'una possible desobediència però sense intencions de portar-ho a la pràctica. D'altres ho pregunten amb un to que sona desafiador i a partir de la nostra resposta és probable que avaluïn el risc real de desobeir-nos. En tots dos casos, la frase d'avui, pronunciada amb calma i sense hostilitat ni acritud, pot ser força més efectiva que recórrer a amenaces o a un reguitzell de possibles càstigs.

Els fills saben que hi ha moltes coses que els pares fem per ells perquè són responsabilitat nostra. Però també saben perfectament que en fem moltes altres que no estem obligats a fer simplement perquè els estimem. El nostre amor és generós i sovint fem més del que ens pertoca.

La generositat té límits

Però si resulta que ells no fan el que han de fer, aleshores han de saber que els seguirem estimant -això és innegociable-, però potser no caldrà que siguem tan i tan generosos. En cap cas serà amb ànims venjatius ni de perjudicar-los, sinó per procurar un equilibri necessari i mantenir un sentit de la pròpia dignitat. Quan un dia sí l'altre també dónes massa a qui dóna ben poc, el desgast i el mal humor van en augment. Per això, si ells no fan el que han de fer, les grans coses com l'estimació, l'educació, la cura de la seva salut o l'alimentació les hi seguirem donant, però hi ha petites grans coses que pares i fills sabem bé quines són que potser ens les repensarem. "Qui més hi pot perdre ets tu" té una lògica aclaparadora, l'entenen de meravella i, ben usada, pot tenir unes efects quasi màgics.

stats