“Si menja terra, ja li va bé”

Abans era d’aquestes que treballen de dilluns a diumenge. Sempre tenia el mòbil a punt perquè a vegades em trucaven per feines urgents. Ara he descobert que ens deixem enlluernar massa pels diners i que una cosa que no recuperaràs mai, que ningú no et pot tornar, és el temps. Amb un nen petit ets conscient que el temps se’n va i no torna. Creixen molt ràpid. Ho aprenen tot molt ràpid. Al seu costat la vida passa molt de pressa, i això fa que la vegis d’una altra manera.

Què et va sorprendre durant l’embaràs?

T’explicaré una cosa que suposadament no passa. Abans de quedar embarassada tenia tancades algunes feines en instituts, feines com ara tallers de literatura. Doncs resulta que quan vaig avisar que ho estava, no sé com, les feines van anar desapareixent.

Ha de ser desconcertant.

Curiosament, un any després d’haver tingut el fill, vaig tornar a tenir feines altra vegada. És estrany, oi? Una altra sorpresa van ser els amics que no acaben d’entendre que ser mare fa que tinguis uns altres horaris. Volen continuar venint a sopar i estar-se xerrant fins a les tantes, i tu això ja no ho pots fer. Al final acabes canviant les amistats.

Quins valors voldràs transmetre?

Sóc una persona molt cooperativa. Recordo odiar de l’escola la competició, haver de fer les coses millor que els companys de classe. És un error. La vida és millor si cooperes. Intentaré explicar-li al meu fill que no cal que sigui bo en tot, que és bo no comparar-se amb els altres contínuament.

Què et preocupa?

Estar fent-ho bé. Ara, per exemple, fa un parell de dies que el nen està emprenyat i ni el seu pare ni jo tenim la menor idea del motiu. De tota manera, ser mare d’un nen petit resulta tan absorbent que gairebé no tens temps de pensar en res. És després, quan creixen, que penses. Ara penso en les coses que vaig fer quan el Max tenia sis mesos i em pregunto si les vaig fer bé.

Més coses que han canviat en la teva vida.

Per exemple, la manera com veig i visc el barri. Abans tenia la llibreria, una cafeteria tranquil·la on anava a treballar, la botiga de discos. De sobte, amb un nen, la cafeteria tranquil·la es converteix en una granja plena de nens, deixes d’anar a la botiga de discos per anar al parc, i a la llibreria només hi vas per passar al racó dels llibres infantils.

Què et critiques?

Sóc de les que pensen que si un nen menja una mica de terra, no passa res, així crea defenses. I si s’ha de clavar algunes trompades, tampoc no passa res, sempre que no caigui rodant escales avall. Si et passes el dia enganxada al nen avisant-lo de tot només aconsegueixes que visqui espantat i no tingui seguretat en ell mateix, que no senti curiositat per provar coses. També ha menjat gespa o ha ficat la llengua dins de la boca d’un gos. No passa res. Hi ha nens que semblen viure en una bombolla, i això els pot fer tenir malalties.

De què et sents especialment orgullosa?

Abans el meu fill es despertava cada nit, plorant. Cada nit una rebequeria. No sabíem què fer i una nit vaig provar un sistema: simplement el vaig voler escoltar. El vaig agafar, me’l vaig endur a una altra habitació, ens vam estirar l’un al costat de l’altre i li anava dient coses. Ell no parava de plorar però, a poc a poc, com que veia que me’l mirava, s’anava calmant fins que va arribar un moment que va deixar de plorar, es va anar calmant, es va posar a la meva panxa, em va mirar i va somriure.

Això va ser tot?

Sí. I ja va estar. Aquelles rebequeries es van acabar. No sé quines pors tenia però van desaparèixer. Té molt poder, una abraçada.