Tribuna Oberta
Mariona Masgrau

Confinament, comunicació, llengua i literatura

Propostes de llengua i literatura a casa amb coses de casa i amb els de casa

Confinament, comunicació, llengua i literatura / GETTY Zoom

Tot i que estem a l'ull de l'huracà d'una situació insòlita; tot i que combinem la sensació de catàstrofe amb una certa impressió d'irrealitat perquè aquests índexs de mortalitat feia dècades que assolaven només l'altra punta de món i nosaltres ens pensàvem que érem intocables; tot i que ara mateix estem dividits en dues situacions diametralment oposades –els que estan fent jornades laborals extenuants i els que ens quedem tancats a casa perplexos i impotents–, toca, sempre que es pugui, mantenir una certa normalitat i ajudar els fills de la casa a continuar avançant en la seva formació: aprendre, en una situació de confinament, és, de fet, una opció prou entretinguda.

Això ha fet que molts pares ens haguem convertit de cop en mestres, sense que necessàriament tinguem les estratègies ni els materials per fer-ho. Per una banda, procurem atendre de la millor manera les tasques que ens proposen les escoles i instituts, que estan fent el procés d'adaptació a l'educació virtual a marxes forçades i els professors en descobreixen les possibilitats mentre les apliquen. Però quan les hem acabat, encara ens queden una bona colla d'hores per omplir.

La meva primera proposta és molt senzilla: no cal que ens revestim de mestres i fem continguts escolars de la manera més acadèmica possible. La situació és propícia per ensenyar el que sabem fer i dominem, per compartir amb els nostres fills uns coneixements que potser l'escola no els pot proporcionar i que són de gran valor, encara que no ens ho sembli.

La situació és propícia per ensenyar el que sabem fer i dominem, per compartir amb els nostres fills uns coneixements que potser l'escola no els pot proporcionar

Parlar és important: és moment de conversar sense interrupcions, que els nostres fills descobreixin la història de la nostra vida i de la nostra família, la nostra professió i tot el que la compon: les eines, els escenaris, les situacions... Aprendre llengua durant l'educació obligatòria implica no només saber expressar-se amb fluïdesa en les situacions quotidianes, sinó també descobrir l'especialització del llenguatge, encarar-se sense por a àmbits de coneixement molt específics que ens exigiran saber tota una colla de paraules que potser fins aleshores no ens havíem trobat mai: podem fer aquest camí partint de la nostra professió, o bé de la dels avis; podem explicar-la nosaltres o entrevistar els avis (per vídeoconferència, si cal). La proposta és simple: comunicar-nos amb densitat, explicar-nos amb calma, i no parlar només per resoldre la distribució de tasques o pactar el menú setmanal. Paulo Freire reclamava que el procés d'alfabetització es fes sempre a partir de l'univers vocabular de cadascú, de les paraules que li són pròpies i necessàries, contextuals. És el moment de rescatar-les.

La proposta és simple: comunicar-nos amb densitat, explicar-nos amb calma i no parlar només per resoldre la distribució de tasques o pactar el menú setmanal

La llengua escrita és imprescindible: en la nostra societat (si no canvien les coses de manera dràstica) és molt més necessària que saber caçar o saber fer foc. Cada dia la fem servir per resoldre multitud de situacions: consultar horaris i altres dades, conèixer i seguir processos, ampliar coneixements, deixar constància d'algun fet. Els nens i nenes que saben i senten aquesta necessitat d'adquirir el llenguatge escrit l'aprenen amb més facilitat i il·lusió. En comptes de fer cal·ligrafia, fer dictats, posar a la pràctica normes d'ortografia (tot això ja ho trobarem), és el moment de constatar en l'entorn més proper (a casa mateix, ves) els usos del llenguatge escrit: seguir una recepta de cuina, llegir una notícia sobre el covid-19 que rebati algun dels missatges alarmants que van entrant regularment al mòbil dels adolescents, reflectir el que estem fent i vivint, escriure missatges de correu electrònic a persones llunyanes (amb text, però també amb imatges) són pràctiques de llengua de primer ordre, que aquests dies podem fer amb una certa calma. I allà on no arribin les habilitats lectores i escriptores dels nostres fills, hi podem arribar nosaltres: per fer això la pràctica no perd pas interès ni importància.

La quotidianitat ens ofereix pràctiques de llengua de primer ordre, que aquests dies podem fer amb una certa calma

Llegir i rellegir literatura és fonamental (i potser també escriure'n): gosaria dir que bona part de nosaltres tenim molts més llibres a casa dels que ens podríem llegir durant aquest confinament, però potser ja ni ens plantegem de llegir-los perquè ens semblen antiquats i la portada potser ja no té la pàtina de novetat d'un llibre acabat de comprar, tot i que el seu valor literari no hagi anat a la baixa. És hora de rellegir els àlbums il·lustrats que tenim a casa i que potser hem deixat de banda perquè ens sembla que els nostres fills són massa grans per a aquest tipus de llibre: en redescobrirem nous matisos i veurem de quines maneres tan diverses s'entrellacen text i imatge. És moment de rellegir amb els nostres fills els contes i novel·les de la nostra infància: les obres de Mercè Company o Gianni Rodari ens esperen a les lleixes de casa amb un valor literari intacte. Rellegir-les plegats pot ser un punt de trobada, un pretext per a converses divagatives (no utilitàries). I escriure a la manera de pot ser també un entreteniment notable, encara que els textos quedin a mig fer o no surtin tan bé com ens esperàvem. I són bons dies també per trencar barreres entre literatura infantil i literatura adulta, empènyer els nostres fills a provar coses noves que potser els deixaran desconcertats: llegir algun conte de Monzó o de Pàmies que tinguem per casa o la narració de Maria Aurèlia Capmany que ha rescatat Stroligut, o escoltar com Núria Martínez-Vernis recita un dels seus poemes els pot deixar distrets una bona estona (i probablement els farà replantejar-se el seu concepte de literatura).

Vivim en el que Ana Teberosky anomena una atmosfera alfabetitzadora: les propostes de llengua les tenim a casa, només ens cal revalorar-les.

Mariona Masgrau Juanola és professora d'educació de la Universitat de Girona