Llibres emotius i transcendents

Són temps convulsos. Ens trobem constantment amb situacions insòlites, que voregen l’absurd o xoquen de front amb el que propugnàvem fa només sis mesos: aïllar-nos, no tocar-nos, no compartir, tapar-nos la cara... Tenim clars els arguments higienicosanitaris amb què hem de reforçar les advertències i les amonestacions que s’imposen, però potser amb això no n’hi ha prou. Aquestes noves circumstàncies ens deixen a tots un pòsit d’angoixa, de recança, de tristesa, més feixuc o més lleuger en funció del caràcter, però ineludible en tots els casos. Parlem-ne, mirem que infants i joves tinguin espais per formular-los i compartir-los. La literatura ens hi pot ajudar, ens ofereix els correlats perfectes per parlar, no tant de les conseqüències immediates de la pandèmia com de les més difuses i subtils.

Per pensar-hi, per parlar del covid-19 i les seves derivades, proposem evitar els llibres fàcils, explícits -ja n’hi ha un cabàs al mercat!-, que no ens portaran enlloc on no haguéssim pogut arribar sense els universos ficticis. Per advertir que la higiene de mans és necessària o que ens hem d’estar d’abraçar-nos durant un temps, no calen contes: les infografies són molt més adequades per a tot això. Però sí que en calen per entendre aquest malestar que ens deixen determinades circumstàncies. Aquestes són algunes recomanacions literàries emotives i emocionants (que no pas llibres d’emocions) per a temps de pandèmia.

En els primers estadis del covid-19 van sorgir tota una sèrie de llegendes urbanes que potser algun dia haurem de recollir: que si s’havia originat en mercats on es venia carn de ratpenat o de pangolí; que si era un producte de laboratori que s’havia escampat premeditadament... Marcant la distància amb aquest argumentari sense cap base científica, sí que és evident que la pandèmia s’ha difós ràpidament a escala global a causa de les noves formes de vida per les quals una persona pot donar la volta al món en dos o tres dies i emportar-se a la maleta regals indesitjables. La mà de l’home és experta en manipular, desequilibrar i eliminar ecosistemes, i les conseqüències d’això han estat dramàtiques en molts moments de la història. El fil invisible de la natura, d’Accinelli i Viola (Zorro Rojo, 2018) recull una sèrie de relats científics sobre intervencions de l’home en determinats punts del planeta que no han acabat precisament bé: plagues, desforestacions... Un llibre molt bonic i interessant basat en fets reals.

L’illa de l’Abel, de William Steig (Blackie, 2018), és una història de supervivència: explica la peripècia d’un ratolí benestant que un dia queda aïllat (confinat?) i la seva vida fa un canvi radical sobtat: sense el suport dels amics i de la família, sense rutines, sense comoditats, ¿es pot continuar sent el mateix? En aquesta mateixa línia, Cigarra (Barbara Fiore, 2018), un haiku en format d’àlbum il·lustrat, visualitza el distanciament i la solitud. El seu autor, Shaun Tan, sovint planteja temes polítics, històrics i socials complexos a través d’històries aparentment senzilles. La cosa perduda (Barbara Fiore, 2007) també pot ser molt oportú aquests dies, ja que convida a imaginar-nos móns millors.

En canvi, Rigo i Roc, de Pauli i Schärer (Pagès, 2019), mostra de prop les relacions entre un lleopard i un ratolí que viuen en un zoo i és alhora un cant emotiu i enginyós a la conversa i a l’amistat, que ens farà adonar-nos de com parlant ens coneixem, ens construïm i ens ho passem bé.

Saki, ja al tombant del XIX, ens advertia de la necessitat de ficció per a passar l’estona, per evadir-nos, i mostrava amb ironia que les històries més entretingudes no acostumen a ser les políticament correctes: els arguments corrosius, disruptius, perversos ens fascinen. ¿Ens els hem de reservar només per als adults? Aquest és el tema que planteja a El contador de contes (Ekaré, 2009, il·lustracions d’Alba Marina Rivera; Barbara Fiore, 2014, il·lustracions d’Isabelle Vandenabeele). Aquest àlbum ens farà pensar en com recorrem compulsivament a sèries, pel·lícules i novel·les per aconseguir evadir-nos, i com ens deixem temptar per temes considerats inapropiats.

Finalment, a la novel·la juvenil No-res (Comanegra, 2012), Janne Teller es planteja sense embuts què és transcendental i què no ho és. També podem llegir-la com una advertència que els afers interns -les qüestions de l’ànima- són importants i poden arribar a tenir conseqüències tan greus i tan dràstiques com els problemes que són ben físics i palpables.

El context actual és també molt adient per acostar els joves a la ciència-ficció: mons distòpics, paisatges desolats, convivències asèptiques, societats jeràrquiques... els faran veure els canvis actuals amb una perspectiva crítica absolutament necessària i plantejar-se quin món estem construint. Tots aquests llibres i molts altres contenen històries emocionants i emotives, ni massa explícites ni massa alliçonadores, que ens poden ajudar a donar transcendència als fets que estem vivint, en comptes de passar-hi de puntetes.