TRINITAT GILBERT

Estimat diari, ¿saps què m’ha passat avui? T’ho explico

Els dietaris permeten als joves expressar-se en primera persona. No se’ls ha de forçar a escriure’ls, sinó que han de ser ells mateixos els que sentin la necessitat de fer-ho

L’escriptora Núria Parera ensenyant els seus dietaris personals als seus fills, l’Alba i l’Oriol / DAVID BORRAT Zoom

L’escriptora Núria Parera recorda clarament que la lectura del 'Diari d’Anna Frank' la va animar a escriure el seu primer dietari. Tenia uns 14 anys i de manera més o menys regular hi va escriure fins que va entrar al món laboral, als 23 anys. “Hi plasmava des d’experiències positives i negatives que necessitava expressar fins a situacions d’allò més quotidianes que em venia de gust deixar escrites com a testimoni d’un moment viscut”, diu Parera. A més, “no només parlava de mi, sinó que també ho feia de la gent del meu entorn, i fins i tot escrivia reflexions sobre el moment polític o social que estàvem vivint”, explica.

Avui la Núria és guionista de cinema i de sèries de televisió i, a més, escriu contes infantils. L’últim, 'La maleta', publicat a Babulinka Books, un llibre que explica moments convulsos de persones diferents, unides per una maleta, i que “no és un dietari”, però sí que hi descriu “pinzellades de les vides d’unes persones en els seus moments vitals de canvis”, diu l’escriptora, nascuda a Barcelona però resident a Llavaneres.

El cas és que els seus dietaris personals -perquè en van ser uns quants i tots escrits en llibretes “normals i corrents” i “no en aquells dietaris que de petit sempre et regalen”- encara els conserva avui. Ara, quan els repassa amb els seus fills, l’Alba (15 anys) i l’Oriol (12), s’adona que no hi abocava “cap mena d’aspiració literària”. Tot i això, “rellegir-los és molt curiós, ja que hi ha fets que en un moment determinat em van impactar molt i que ara, ja gran, no recordava en absolut. Per exemple, al primer dietari, en època d’institut, cito un noi que m’agradava i ara mateix no en tinc ni idea de qui era, no en recordo ni la cara! L’enamorament no em devia durar gaire…”, diu rient la Núria.

LLEGIR O ESCRIURE?

Per la seva banda, l’escriptor i professor de la Universitat de Girona (UdG) Joan Portell assegura que “hi ha discussió en el món de la didàctica de la llengua amb els dietaris”. Un corrent amb força els defensa perquè llegir està bé, però “el llegir no ens ha de fer perdre l’escriure”, i per tant el dietari seria practicar l’escriptura. A més, “un diari, especialment a la preadolescència, pot ser un bon company de viatge (i els pares s’han d’abstenir de totes totes de posar-hi el nas)”, assegura el professor.

Un diari, especialment a la preadolescència, pot ser un bon company de viatge

Ara bé, d’altra banda, Joan Portell afirma que als adolescents “l’escriptura cal recomanar-la, però mai forçar-la”. Per això, no està d’acord amb les escoles que obliguen els alumnes a escriure dietaris, perquè “hi ha un substrat de didactisme que a mi no em convenç”. Hi afegeix que “el caràcter de cada adolescent és el que el portarà a optar o no per aquesta fórmula per expressar els seus sentiments o emocions”. En aquest sentit, l’escriptora Núria Parera sosté que les xarxes socials i els vídeos permeten també aquesta expressivitat, amb la qual cosa coincideix Portell i també l’editora Patrícia Martín, de l’editorial Flamboyant. “A Instagram i a Facebook es pot parlar de la vida i de com se senten les persones”, assegura Martín.

Sigui d’una manera o altra, el professor Joan Portell sosté que el gènere no està oblidat, “però tampoc no ha sigut mai massiu”. De fet, com recorda Núria Parera, hi ha èxits de vendes infantils que estan pensats com a dietaris (el 'Diari del Greg', el 'Diari d’una friqui', el 'Diari de la Nikki'), perquè són gèneres escrits en primera persona, cosa que “ajuda a connectar ràpidament amb els lectors, perquè se’n senten còmplices”, diu Parera.

UNA DECISIÓ LLIURE

Dit això, l’editora de Flamboyant afirma que ella no recomanaria a les famílies que obliguin les criatures i els joves a escriure’n, perquè ella no n’havia fet de jove i viu envoltada de llibres. “Jo escrivia contes directament”, diu. I afegeix: “Ara estan massa ocupats amb les extraescolars; de fet, quan jo era petita no feia ni la meitat de les activitats que fan ara els meus fills! I quan són a casa tenen molts estímuls que nosaltres no teníem”. La conclusió? Que n’escriguin si els ve de gust.