Famílies enllaçades, nova realitat

La literatura infantil no ha tractat bé les madrastres. Al costat de bruixes, gegants i llops, sempre han sigut les dolentes del conte. Amb aquests antecedents és difícil pensar en elles com a dones afectuoses, bondadoses o amables. Tan difícil com creure que els seus representants masculins, els padrastres, seran gaire diferents en sentiments i actituds. Ni tan sols els germanastres s’han deslliurat de la mala fama. Resumint, ens els presenta com a persones que ningú voldria tenir a prop, i lluny de mostrar la família reconstituïda com una bona opció la presenta com una tortura.

Però només són estereotips. Les madrastres i els padrastres d’avui poc tenen a veure amb aquestes figures literàries. Són dones i homes que inicien aquesta incursió familiar amb la mateixa il·lusió, implicació i temors que les seves parelles. Persones com la que retrata Berta Rubio a Sóc un papu!, el llibre amb el qual aquesta especialista en literatura infantil i traductora catalana ens presenta un padrastre, el de les seves filles, que desmunta tòpics literaris i que, gràcies a la seva paciència, dedicació i afecte, es guanya l’apel·latiu afectuós de papu. Amb aquesta història, l’autora volia posar veu als dubtes de les seves filles i dotar de noms positius les madrastres -mamus- i els padrastres -papus-, però també ajudar altres famílies que, com la seva, necessitaven referents en un procés tan lent i difícil com el de la reconstitució o enllaçament.

Perquè, com ella mateixa ens explica, no és fàcil iniciar una relació quan hi ha fills pel mig. Fins i tot quan es porten bé amb la nova parella, com era el seu cas. Els tempos i rols són diferents que els de la família tradicional. També la terminologia. ¿Com crear un llaç amb la parella de la mare o del pare si, més enllà del despectiu padrastre o madrastra, no hi ha cap paraula per referir-s’hi? ¿Com sentir que la teva família és tan vàlida com una altra si el terme que la defineix, reconstituïda, fa referència a reconstrucció, a arreglar alguna cosa trencada o que no val? És aquí, segons explica Rubio, on la necessitat de reinventar el llenguatge es fa evident i on la paciència es converteix en indispensable.

“La família enllaçada es fa a poc a poc. És diferent del que passa amb les famílies tradicionals, que són famílies tot d’una. Tenim uns tempos molt diferents. El procés és molt important en la creació de la família, has de posar-hi molta paciència”, explica Rubio, que també és autora del blog www.diversitatfamiliar.cat, una eina de consulta i diàleg per a les famílies reconstituïdes o, com ella prefereix anomenar-les, enllaçades. Aquest procés pot arribar a ser tan delicat que ella recomana, a títol personal, recórrer primer a un terapeuta familiar.

Temps i rols propis

I Rubio no és l’única que creu que la figura d’un orientador és convenient en el procés de reconstitució familiar. Tampoc és l’única que considera el terme reconstituïda inadequat per definir aquest tipus de famílies. El terapeuta i membre de la Unió d’Associacions Familiars (UNAF) Gregorio Gullón és de l’opinió que adjectius com assemblada o enllaçada descriuen millor la idiosincràsia d’una família que és la unió de diverses llars, i que la intervenció d’un psicòleg és important a l’hora d’ajudar aquestes parelles a superar els diferents sots que es posen en el camí. De fet, el servei d’atenció a les famílies reconstituïdes, del qual és responsable en aquesta organització, va néixer justament per donar resposta als dubtes de les parelles en procés de reconstitució i de les que ja ho eren.

“Un pensa «Bé, com que ja la vaig espifiar en el meu primer matrimoni, ara tot sortirà bé». Però les segones núpcies tenen molts enemics: els fills de la primera relació, els ex...”, comenta aquest professional, que, amb el seu comentari, no pretén descoratjar els que s’estan plantejant enllaçar-se. Simplement vol que siguin conscients que hi haurà dificultats a les quals s’hauran d’enfrontar i una sèrie de pautes que hauran de tenir en compte. D’aquestes pautes es parla a la Guía de familias reconstituidas que ha editat la UNAF, i també en fa referència Gullón. La primera? No precipitar-se. Són molts els canvis pels quals passen els nens i els adults després d’una separació, i abans de fer el pas a l’enllaçament és necessari que els petits hagin superat el divorci.

La segona? No intentar ocupar el lloc que, per dret, correspon al pare o a la mare biològica. I és que, segons comenta el representant de la UNAF, en un afany d’ajudar la parella es tendeix a adoptar alguns rols que no toquen i que causen el rebuig dels nens. “La parella no pot ocupar el lloc del pare o la mare, perquè les lleialtats dels fills sempre saltaran cap als seus progenitors i això comportarà conflicte”, comenta Gullón.

Cada ovella...

És una recomanació que també dóna la doctora en psicologia i psicopedagoga Arantxa Coca. Segons explica, cada pare ha de fer-se càrrec dels seus fills tant en l’aspecte educatiu com en l’afectiu i econòmic, i tots, grans i petits, han de ser conscients d’aquesta situació. ¿Significa això que la nova parella no exerceix cap rol? No, només que el seu rol serà complementari, de suport a la parella i d’amistat i afecte cap als seus fills.