LAIA AGUILAR

Lectures. ¿Deixem que triïn?

¿Les lectures obligatòries incentiven infants i joves a llegir o més aviat els desmotiven? Aquest és un debat que sovint mantenen mestres i famílies. ¿Busquem consensos?

Lectures. ¿Deixem que triïn? / GETTY Zoom

M’adreço a un grup de nois i noies d’entre 13 i 16 anys i els faig una sola pregunta: ¿Us agraden les lectures que us fan llegir a l’institut? Immediatament arriben les reaccions: “No, de cap manera, són un rotllo”. “No hi ha qui les aguanti”. “Per què no podem llegir alguna cosa més interessant?” “Jo he descobert grans noms, com Víctor Català i la Rodoreda”. “A mi em va entusiasmar Guimerà”. Aquest és només un tast de les moltes respostes. Així que pretenem ampliar el debat i ens preguntem: què en pensen els seus professors? ¿Són necessàries les lectures obligatòries a les escoles i instituts? ¿Aquests llibres incentiven la lectura entre els joves o més aviat generen l’efecte contrari?

David Cirici, escriptor i guanyador del premi Sant Jordi 2016 i professor a l’Institut Menéndez y Pelayo de Barcelona, creu que el foment de la lectura -o el plaer per la lectura- no s’ha de barrejar amb el concepte de les lectures obligatòries a batxillerat. “Els llibres de lectura obligatòria s’han de llegir per un tema de cultura general i coneixement del país. Per exemple, no crec que sigui gens dolent llegir-se el 'Tirant lo Blanc'. Trobo interessant que coneguin la literatura medieval, per exemple. O la poesia. I això no té res a veure amb el foment de la lectura, que no ha de venir obligatòriament d’aquestes lectures”. Maria Rosa Nogué, escriptora i guanyadora del premi Bellveí Negre de novel·la 2018 i exprofessora d’ensenyament secundari en diversos instituts de Vilanova la Geltrú i Sitges, afegeix: “Si aquest tipus d’obres no es fessin llegir a batxillerat potser molta gent no les llegiria mai. No podem renunciar a Martorell, Guimerà i Rodoreda, com el món anglosaxó no renuncia a Shakespeare, Dickens i Woolf”.

LECTURES A L’ESO I EL BATXILLERAT

A l’ESO les lectures no són obligatòries, sinó que cada professor pot triar les que consideri més adequades per als seus alumnes. Normalment és el claustre de llengua i literatura catalana o castellana el que es reuneix i tria les lectures obligatòries que es llegiran i treballaran durant tot l’any. “En general es busca un equilibri: entre autors i autores, entre clàssics i moderns, entre originals i traduccions. I, sobretot, es mira que puguin interessar a l’alumnat”, ens diu Maria Rosa Nogué. Després els professors han d’avaluar els coneixements que els alumnes han extret d’aquestes lectures. “Per comprovar que les han llegit fem proves, exàmens... -explica Cirici-. És altament negatiu, ho sabem, però els hem d’avaluar d’una manera o altra”. Cirici creu que seria bo anar a un sistema molt més obert, en què els nanos poguessin accedir més a la biblioteca escolar, triar els llibres que ells volguessin o dedicar més temps a la lectura a classe. Nogué afegeix que el paper del professor és clau a l’hora de treballar aquestes obres. “Les obres funcionen si el professorat hi aporta alguna cosa més: l’entusiasme, la visita de l’autor.... Tot el que és obligatori té el perill de veure’s com a feixuc, però jo crec que els nanos connecten si aconsegueixen interessar-se prou pels protagonistes o per la història en si” .

"Per comprovar que les han llegit fem proves, exàmens... És altament negatiu, ho sabem, però els hem d’avaluar d’una manera o altra"

David Cirici - Professor i escriptor

Arribem al batxillerat i veiem que les coses canvien. A diferència de l’ESO -on les lectures les triaven els professors-, ara ens trobem amb lectures prescriptives. Aquest any, sense anar més lluny, els joves de batxillerat que cursin l’assignatura de literatura catalana hauran de llegir-se obres com 'Solitud', de Caterina Albert, 'Aigües encantades', de Joan Puig i Ferreter, i 'Feliçment, jo soc una dona', de Maria Aurèlia Capmany, entre d’altres. En literatura castellana hauran de llegir-se obres com 'La Celestina', de Fernando Rojas, la 'Antología poética del Siglo de Oro' i 'Los niños tontos', d’Ana María Matute, entre d’altres. Quan preguntem quina rebuda tenen aquestes obres ens trobem amb tot tipus de respostes. “Depèn de l’obra -diu David Cirici-. 'Terra baixa', d’Angel Guimerà, funciona molt bé. És un text collonut, gratificant. Té molta actualitat. La submissió del personatge femení desperta reaccions entre les noies de classe. I ha generat debats interessantíssims”. Maria Rosa Nogué coincideix plenament amb Cirici: “Guimerà és un crac. 'Terra baixa' (com 'Mar i cel' o 'Maria Rosa') sempre sol agradar. 'Tirant lo Blanc', si s’explica bé, també arriba a agradar, així com 'Mirall trencat'. La poesia potser costa més, però si s’acompanya d’algun incentiu (recitals de Sant Jordi, cançons) a la llarga també triomfa”. En contrast amb aquestes obres, els professors comenten que n’hi ha d’altres que tot i la seva excel·lència els costen més de treballar a classe: “ 'Solitud' és una novel·la molt difícil de treballar pel llenguatge -diu Cirici-. Té unes descripcions magnífiques però molt estàtiques. Tot el que és quiet als nanos no els interessa. Volen diàlegs, acció, que passin coses...” Tot i això, Cirici té clar que tampoc es pot exigir que tots s’ho passin bé amb aquestes obres. N’hi ha prou que entenguin que són obres importants i que formen part de la nostra literatura.

L’OBJECTIU ÉS CONNECTAR

Sobre el debat encès que generen les lectures prescriptives, molts alumnes -i també alguns professors- responen que voldrien llegir alguns tipus d’obres que connectessin més amb els seus interessos. Alguns se senten lluny dels arguments, dels personatges i de les temàtiques de fons que plantegen les obres. Sobre aquest tema, Nogué creu que és feina dels professors acostar-los a la realitat del llibre perquè en puguin gaudir amb profunditat. “Veig que els atrauen molt les històries entre fantàstiques i futuristes. Però, com a autora de dues novel·les juvenils molt realistes, he comprovat que també els agrada llegir històries en què surten personatges amb preocupacions similars a les seves”. Per a David Cirici, no és tan important el fet que “hi connectin” com el fet que tinguin davant seu una bona història: “Molts cops llegim literatura per fugir de la realitat. És el que ens passa quan llegim 'La metamorfosi' de Kafka. Els nanos també tenen una necessitat d’evasió. Al final, per a mi, no compta tant si connecta o no com si estem llegint bona o mala literatura”. Nogué puntualitza que, per a ella, l’important és que infants i joves llegeixin sense etiquetes.

I arribem a un punt clau. Si ens preguntem què podem fer per ajudar a fomentar la lectura entre els joves les respostes es multipliquen. Per a Cirici, seria bo que es llegís més sovint a les aules. “Si renunciéssim a cinc minuts de classe en pro de deixar-los llegir més seria un gran què. S’hauria d’incorporar la lectura no només en les assignatures de llengua i literatura. Que els alumnes llegeixin, triïn, indaguin. Assaig, poesia, relat, el que els interessi”. Nogué pensa que un dels problemes és la falta de lectura entre els mateixos adults: “Jo crec que tots plegats hauríem de llegir més, parlar de llibres, fer venir autors i autores a les aules, que cantants i futbolistes parlin dels seus llibres preferits. El nostre jovent llegeix, en edat escolar, dos o tres llibres cada trimestre. Si tots els pares i mares fessin el mateix ja podríem cantar victòria”. Així que ja ho sentiu, pares i mares: llegim! I permetem-los conèixer les bones obres que ha donat la literatura.