Escriptor i il·lustrador, un bon tàndem

¿Com és el procés creatiu per mitjà del qual una història ja no només troba les paraules que la descriuen millor, sinó les imatges que la representen millor? Tots dos elements, text i imatge, s’han de complementar, tot aportant connexió, coherència i contingut a una obra que, segons diversos experts en educació, esdevé una eina educativa de primer nivell per al desenvolupament lector i emocional dels lectors novells. Un protagonisme a parts iguals que coneixen de prop la guionista, periodista i escriptora de contes Núria Parera i la il·lustradora Almudena Suárez, que van coincidir per primer cop fa dos anys, quan van treballar de bracet en el conte 'El meu avi i jo'.

“Nosaltres vam col·laborar des del primer dia, ja en la gènesi de la idea”, recorda Parera. Suárez va explicar-li el cas d’una mare que amagava petons a la bosseta de l’esmorzar del seu fill i va demanar a Parera que s’inventés un conte a partir d’allò. “Jo acabava de perdre el meu pare -prossegueix l’escriptora- i de seguida ho vaig relacionar amb el tema de la pèrdua i el dol: em va semblar una manera molt gràfica d’explicar els lligams invisibles que creem amb la gent que estimem, i d’aquí va sorgir la història de l’avi Simó i la seva neta, amb qui juga a amagar petons”.

Un cop acabat el text, Suárez se’l va llegir i, en paraules de Parera, “va fer alguns suggeriments que van millorar-ne la versió definitiva”. Suárez li anava ensenyant els dibuixos a l’autora, la qual aportava el seu punt de vista. “Hem parlat contínuament durant el procés, tot i que cadascuna ha respectat molt el treball individual de l’altra”, destaca Parera. Per la seva banda, Suárez descriu el procés com “un diàleg enriquidor”. Per a ella, va ser “un cas especial en el qual text i imatge van anar creixent al mateix temps i l’àlbum va ser el resultat d’un intercanvi d’idees i experiències”.

INTERCANVI D’IDEES

¿De quina manera l’il·lustrador té en compte les observacions de l’autor durant el procés? Tot i que cada cas és diferent i, tal com puntualitza Parera, “hi ha autors i il·lustradors que ni tan sols es coneixen i no parlen mai durant el procés”, per a Suárez “l’intercanvi d’idees i el diàleg és important, però mai pot ser una imposició”. L’il·lustrador aporta amb les seves imatges un punt de vista que fa créixer l’obra i la complementa, “cosa que es veuria molt limitada si un dels dos vol acotar el resultat a la seva única idea”, un procediment que en el cas d’ El meu avi i jo va aconseguir impressionar Parera. “Anar a l’estudi de l’Almudena i veure’n els esbossos era màgic. Els meus personatges cobraven vida, era com redescobrir-los”, recorda.

DE LA PARAULA A LA IMATGE

¿I com és el procediment a través del qual les paraules es transformen en imatge? Suárez ho explica: “Començo per una lectura del text en calma deixant-me sorprendre per la primera idea que em ve llegint les paraules per, després, llegir-ho diverses vegades de manera més reflexiva, amb llapis, anotant altres idees”. Quan ja té visualitzat el personatge i decideix que en serà el protagonista, diu, comença la feina “de veritat”: “Deixar aquesta part més reflexiva i íntima i dibuixar-lo diverses vegades fins que el faig meu”. A partir d’aquí, Suárez continua “afegint detalls, dibuixant altres personatges i situant-lo en un món creat per a ell”. I continua: “A l’àlbum, la seqüenciació de les imatges implica una elecció acurada de les escenes per donar un equilibri a l’obra final”.

Per aconseguir que les il·lustracions copsin l’esperit del text, per a Suárez és clau “que l’il·lustrador no es limiti a representar al peu de la lletra el que narra el text”. Per a ella, si s’explica el mateix amb les paraules i les imatges “l’obra perd tot l’interès”: “Hem d’anar més enllà, enriquint la història i completant-la a través de la tècnica, l’ús dels colors i els detalls ocults, amb els quals pot explicar la història de manera gràfica i diferent”. Un procés que Parera i Suárez repetiran en un nou conte que ha escrit la primera, protagonitzat per una princesa una mica rebel i tossuda.

El cas de l’autoil·lustrador

Fins aquí hem vist com es coordinen autor i il·lustrador en el procés creatiu d’un àlbum il·lustrat, però ¿com varia aquest procediment quan s’és alhora l’autor i l’il·lustrador de l’obra? “En aquest cas el plantejament inicial és diferent: és un mateix qui parteix de zero i ha de treballar conjuntament les dues parts de l’àlbum”, explica Albert Asensio, que ha autoil·lustrat títols com La tardor ja és aquí i El banc blau. “Els projectes propis que he realitzat s’han iniciat amb una idea, que a poc a poc s’ha anat transformant en text; a mesura que anava escrivint, anaven apareixent imatges al meu cap que anaven donant forma al projecte”, explica, reconeixent que sempre ha optat per donar preponderància a la part gràfica. “Sempre hi ha d’haver un diàleg entre imatges i text, i cal que aquest diàleg funcioni bé, ja siguin il·lustracions que recreïn, interpretin o acompanyin la història”, destaca. “Les imatges tenen un potencial expressiu molt gran i cal aprofitar-ho per arrodonir el projecte”, diu mentre reconeix que el principal hàndicap amb què s’enfronta l’autoil·lustrador no tenint a la vora un autor durant tot aquest procés és “haver de partir de zero i encarar-se tot sol a un projecte que fa respecte”.