Així fa de mare
Infància 14/12/2022

Amaya García Arregui: "Alguns tracten amb més respecte els gossos que els nens"

Escriptora, historiadora de la ciència i mare de la Clarice, el Lou i el Robin de 10, 8 i 6 anys. Viuen a Viena. Amb la seva parella, Alberto Mínguez, publiquen 'Encélado' i 'Tubulares', primer i segon títol de la sèrie de ciència-ficció divulgativa 'Doce Soles' (Edebé)

3 min
Amaya García Arregui

Viena és una ciutat fantàstica per a famílies. Viure-hi amb nens ens ha fet descobrir-hi els parcs, en té d’impressionants. És molt neta i segura. Cada matí veus nens anant sols a escola. Tot i que també hi ha gent que no és gaire criatudòlatra i al transport públic he pogut constatar que alguns tracten amb més respecte els gossos que els nens.

Aviat marxeu a viure al Japó.

— Ens hi estarem set mesos. Els nens volen fer-hi tota mena d’activitats com aikido, origami, ikebana, cal·ligrafia japonesa, dibuix de manga... Però els hem dit que no tindran temps per a tot. De moment estudien japonès.

De vegades, els nens no són gaire partidaris dels canvis.

— Nosaltres sempre hem hagut de viatjar per veure la família. De ben petits hem canviat sovint de casa, de llit, de menjar, d’horaris. Tot i que hem procurat ser estrictes amb algunes rutines. Sempre anem a dormir a la mateixa hora. Dutxa, sopar i lectura, això és sagrat, tant és on siguem. De tota manera, penso que aquesta reticència al canvi és una cosa natural. També als adults ens fan mandra alguns canvis, però un nen és més lliure que nosaltres per expressar la seva angoixa.

Quins aspectes de l’educació consideres essencials?

— Aprendre a ser autònoms i a relacionar-se. Créixer és, a banda d’adquirir una sèrie de coneixements sobre el món, desenvolupar les habilitats socials que els permeten ser feliços ara i quan siguin grans. L’honestedat, per exemple, és una d’aquestes habilitats i l’empatia, poder comprendre l’altre i acceptar que sigui diferent de tu. Per una altra banda, trobo que en l’educació hi ha una mena de contradicció entre el desig que els fills assumeixin a poc a poc més responsabilitat, que aprenguin a gestionar les seves vides de manera autònoma, i el desig que ens continuïn fent cas. Autonomia i obediència no encaixen bé. A casa intentem trobar un equilibri entre aquests dos impulsos contraris.

Sospito que els fills s’eduquen a si mateixos.

— Tens raó en el fet que els fills acaben de fer una barreja amb tot allò que veuen a casa i allò que veuen fer a altres nens, i que amb això ja van fent a la seva manera. Actuen i s’equivoquen i, en aquest joc, es van forjant a si mateixos, amb la seva pròpia personalitat. Malgrat això, no podem obviar el paper del capital cultural que transmeten les famílies. La meva manera de reaccionar davant les coses reflecteix la manera de ser dels meus pares, encara que hi ha situacions en les quals m’allunyo completament del paradigma en què m'he criat.

Com era aquest paradigma?

— Em vaig criar escoltant el pare i la mare parlar de llibres contínuament. Ells exposaven les seves opinions i jo anava assimilant tot allò que escoltava. Crec que als meus fills els passa el mateix. L’altre dia estava a punt d’acabar El casalot de Dickens i mentre esmorzava vaig dir a la parella: "S’ha descobert el passat de Lady Deadlock i estic commocionada. Ha fugit i no la troben. Pot acabar fent una ximpleria". Una estona més tard, el meu fill Lou va venir a preguntar-me: "Mama, que ja han trobat aquesta dona?" Així que vam estar una estona xerrant sobre la societat decimonònica, de feminisme, religió i classes socials.

Quina idea guia la teva maternitat?

Soc una entusiasta. Quan faig una cosa, no la faig a mitges, m’hi lliuro en cos i ànima. M’agradaria que els meus fills encaressin les coses amb passió, tot i que també intento inculcar-los una mica de flexibilitat i intel·ligència emocional perquè no vagin per la vida com bojos. La meva mare em va ensenyar a ser constant i íntegra. Si el meu pare tenia un punt foll, ella tenia un punt de rectitud moral que m’agradaria transmetre als meus fills. Al capdavall, l’objectiu és aconseguir que els teus fills siguin bones persones. També m’agradaria que gaudissin del mar tal com jo en gaudia. Em vaig criar a tocar de la platja de Castelldefels i em banyava de maig a octubre mirant el Garraf. Però els meus fills, que han viscut a París i Viena, no hi estan acostumats i quan s’hi banyen els estranya que els piquin els ulls.

stats