TDL i senyals d’alerta

El Trastorn del Desenvolupament del Llenguatge (TDL) és un dèficit en el desenvolupament lingüístic del qual es desconeix el motiu (C.J. Coloma, C. Sotomayor, Z. de Barbieri i M. Silva, 2015). Aquesta entitat diagnòstica s'utilitza per referir-se a nins que durant el període d'adquisició del llenguatge presenten un desenvolupament atípic, que es manifesta amb una alteració del procés normal de comprensió o ús del llenguatge sense raons biològiques, psicològiques o de manca d'exposició per deshabituació al llenguatge (Botting i Conti-Ramsden, 2004, citat a J. Vera, B. Sanchez i J. Rodríguez, 'Estudio sobre los procesos de identificación del trastorno específico del lenguaje', 2012).

És a dir, no hi ha dèficit intel·lectual ni patologies de base que puguin ocasionar el baix rendiment lingüístic (M.S. Sandoval, C. Figueroa, K. Sepúlveda i J.E. Parada, 'Subcomponentes de la memoria operativa en niños con trastorno específico del lenguaje tipo mixto', 2018). No obstant això, aquests nins presenten dificultats importants en el desenvolupament lingüístic que es posen de manifest des dels punts de vista fonològic, morfosintàctic, semàntic, pragmàtic i discursiu, tant oral com escrit (V. Acosta, G. Ramírez i S. Hernández, 'Un estudio de la relación entre la memoria, la narrativa y el lenguaje en alumnado con trastorno específico del lenguaje', 2015). A més, hi ha treballs d'investigació que reporten que la major part de la població amb TDL té associades dificultats cognitives no lingüístiques, com ara dèficit d'atenció, de percepció, motriu o de memòria (A. Carrasco, R. García i M. Hervás, 'Revisión de programas de intervención dirigidos a alumnos de infantil y primaria con trastorno específico del lenguaje', 2015).

Per aquest motiu, no només hem d'identificar la categoria diagnòstica que explica aquest article sinó també, i sobretot, hem de conèixer diferents àrees de la personalitat del nin en les quals cal actuar de manera preventiva quan hi ha senyals d'alerta en edats primerenques, abans dels quatre anys, "l'edat en què es considera que les possibles alteracions del llenguatge són estables" (DSM-V, 'Novedades y Criterios Diagnósticos', p. 9). Cal recordar, a més, que, com més aviat s'intervengui, més possibilitats tenim d'atenuar o, en el millor dels casos, evitar les dificultats. Intervenir aviat ajuda el nin a tenir un desenvolupament ple a escala global. Per tant, no es recomana esperar que comenci a dir aquelles primeres paraules en una edat en què ja les hauria de dir.

A. Garrido, N. Guilló i M. Sagarra (2017), a 'Trastorn específic del llenguatge, orientacions per a mestres', ens mostren els senyals d'alerta del TDL que recull Serra (2002): "Les primeres paraules tenen lloc entre els 2 i els 2,6 anys; amb 3 anys no superen les 100 paraules; progrés molt tardà en la flexió morfològica productiva: amb 4 anys no produeix l'estructura SVO; errors i omissions en les produccions de 3 nuclis (si n'hi ha); produccions intel·ligibles, malgrat que poden ser incomprensibles per causes pragmàtiques o lingüístiques; problemes de comprensió quan només es basa en elements lingüístics; creixement lèxic molt lent, sobretot en paraules relacionals, i mínim progrés morfològic i sintàctic (errors i omissions)".

Com a pares, és molt important treballar amb els infants que presenten senyals d'alerta per compensar aquestes dificultats quan hi ha risc que es manifestin. A més, cal acudir a un especialista d'atenció primerenca d'un gabinet psicopedagògic que pugui conduir el procés i fer el seguiment de l'evolució de l'infant cada setmana per assegurar-se que s'estan compensant les dificultats i per assessorar en la presa de decisions.

• Com a pares, és fonamental la provisió d'ambients rics amb estímuls on el nin pugui, gradualment, incrementar el seu vocabulari, perquè l'increment del lèxic des de ben petits els ajudarà tant en la comprensió i la producció oral i escrita com, fins i tot, en la prevenció de dificultats lectores, ja que el llenguatge oral i la lectura van íntimament lligats.
• Com sabem, l'equilibri emocional afecta positivament l'aprenentatge. Reforçar l'autoestima dels infants verbalitzant tot el que fan bé els permetrà gaudir d'una salut emocional plena.
• Explicar contes en què els nins puguin seguir un discurs narratiu amb frases estructurades que els permetin exercitar tant la comprensió oral com la semàntica i la gramàtica amb l'ús d'inferències com a eina els ajudarà a aprendre a estructurar frases. Escoltar cançons també pot ser una bona eina, així com fomentar el discurs narratiu.
• Oferir un programa d'entrenament en morfosintaxi des de l'educació infantil pot ajudar a compensar les dificultats en l'estructura de les frases.
• Oferir als infants un ambient on puguin desenvolupar les seves habilitats motrius (psicomotricitat, anar al parc…) és molt important per a ells.
• Propiciar un adequat entrenament en la consciència fonològica pot compensar les dificultats de descodificació.
• Exercitar la memòria a curt termini també pot ajudar els infants a compensar dificultats futures.

Bàrbara Pascual és pedagoga i doctora en educació de Creix