Toni Cerdà

Com podem reconèixer la depressió?

Els trastorns depressius es caracteritzen per un estat d’ànim trist, amb canvis somàtics i cognitius

Com podem reconèixer la depressió? / GETTY Zoom

Quan veiem un amic que està trist des de ja fa un temps, apàtic, amb poques ganes de sortir de casa, pensem que pot estar deprimit. El sentiment de tristesa o que en algun moment hi hagi certa pèrdua d’interès per la feina o per practicar un esport no significa que patim un trastorn depressiu. De fet, aquests sentiments i la presència de canvis al nostre funcionament habitual són apropiats i comprensibles davant la pèrdua d’algú estimat, malalties greus i altres situacions crítiques per a la persona.

Hi ha diversos trastorns depressius, de diferent causalitat i durada, tot i que tots es caracteritzen per la presència d’un estat d’ànim trist, amb canvis somàtics (patiment i mal corporal) i cognitius que afecten significativament el funcionament de la persona.

El trastorn depressiu major és el que tradicionalment representa o defineix el que anomenem depressió. A continuació veurem una sèrie de signes que poden ser presents en un trastorn depressiu i que ens poden ajudar a reconèixer-lo; hem de recordar que el diagnòstic només pot ser fet per un professional sanitari especialitzat, que ens orientarà de cara a seguir el tractament més adequat.

Un trastorn depressiu pot aparèixer a la infantesa, tot i que és molt més freqüent en adolescents

Aquests són signes que podem trobar en una persona amb un trastorn depressiu, que refereix el manual diagnòstic i estadístic DSM-5:

Estat d’ànim deprimit gairebé tot el dia i present gairebé cada dia.

Disminució de l’interès o del plaer per totes o gairebé totes les activitats, fins i tot per les aficions.

Pèrdua important de pes, encara que no es faci dieta o, contràriament, guany de pes.

Insomni o també excés de son.

Agitació o alentiment psicomotor.

Fatiga o pèrdua d’energia, gairebé cada dia.

Sentiments d’inutilitat o culpabilitat excessiva o inapropiada.

Disminució de la capacitat per concentrar-se, pensar, prendre decisions.

Pensaments de mort recurrents, idees de suïcidi, intents de suïcidi.

La presència d’aquests símptomes ha de causar malestar clínicament significatiu o deteriorament social, laboral o d’altres àrees importants del funcionament de l’individu.

Encara que tothom podria presentar un trastorn depressiu al llarg de la seva vida, hi ha alguns factors de risc que intervenen en la probabilitat de patir-lo:

Temperamentals: les persones amb afectivitat negativa o tendència a la preocupació són més propenses a patir ansietat i depressió.

Ambientals: esdeveniments adversos en la infància o successos vitals estressants.

Genètics: l’heretabilitat és un factor important.

Presència de malalties o altres trastorns.

Malgrat que alguns encara poden pensar que els infants no poden presentar depressió, un trastorn depressiu pot aparèixer a la infantesa, tot i que és molt més freqüent en adolescents. L’OMS estima que el 3% de la població infantil pateix depressió. És freqüent que els infants tinguin més dificultat que els adults per identificar i descriure com se senten. Si sospitem d’un estat d’ànim deprimit, és recomanable parlar amb el nostre fill sobre els seus sentiments i sobre aspectes familiars, socials o acadèmics que el podrien estar afectant. També és aconsellable consultar el metge o un psicòleg perquè ens pugui assessorar sobre com hem d’actuar. Encara que no són exclusives d’un trastorn depressiu, aquestes són algunes característiques que ens poden indicar que el nostre fill podria estar deprimit:

Estat d’ànim trist o també irritable.

Comportaments més agressius, físics i/o verbals.

Queixes somàtiques: mals de panxa o de cap.

Baix rendiment acadèmic, dificultats per concentrar-se.

Pèrdua d’interès per l’entorn, fins i tot en activitats d’oci.

Alteracions del son i de la ingesta.

Pensaments autolesius.

Igual que en els adults, la depressió infantil requereix un tractament, i hem d’evitar caure en el “ja passarà” o a restar-li importància pel simple fet que són infants. Com hem dit abans, ha de ser l’especialista el que faci el diagnòstic i decideixi quina és la intervenció més apropiada per a cada cas.

Toni Cerdà és psicòleg de Creix