MARC SERRANO I ÒSSUL

Què ens diuen els dibuixos dels nens?

Els infants, si els posem un llapis a la mà, comencen a fer ratlles i gargots, els seus primers dibuixos. Però com els hem de llegir? Ens diuen alguna cosa?

Com hem de llegir els dibuixos de la canalla? Ens diuen alguna cosa? / GETTY Zoom

De seguida que aprenen a agafar un llapis i a fer-lo anar comencen a omplir de ratlles més i més fulls en blanc, llibretes senceres. I, d’un temps ençà, dibuixen també sobre les pantalles tàctils dels mòbils i les tauletes. Les seves obres d’art són, al principi de tot, només gargots, guixots matussers encara, però a poc a poc -ben sovint amb l’ajuda dels pares- es van sofisticant: mostren el papa, la mama, els avis, oncles, germans o cosins si en tenen, ells mateixos; el gos o el gat de casa; la casa mateix; un cargol... Els éssers estimats, els llocs coneguts, el que els agrada o els amoïna. Els personatges i els objectes guanyen en realisme, en minuciositat, en missatge. Què hi ha rere els dibuixos infantils? Què expressen? Què caram miren de dir-nos, als grans? Ens hi fixem prou?

La primera pregunta seria: per què dibuixa la quitxalla? Respon la pedagoga Marta Fabregat Oró, especialitzada en pedagogia terapèutica, mestra d’educació especial i vocal de la junta de govern a Tarragona del Col·legi de Pedagogs de Catalunya (Copec): “Els dibuixos dels infants, entre altres funcions, els ajuden en el seu benestar emocional, els desangoixen, els ajuden a expressar-se, a reconèixer-se i a valorar-se, i afavoreixen la seva creativitat i imaginació”.

De retruc, als adults l’esbós d’un menut ens proporciona molta informació. Si sabem escoltar-lo, si ens hi aturem i hi parem atenció, ens parlarà. I què ens dirà? “Els dibuixos ens diuen com és l’infant, el caràcter, les necessitats, les mancances, les aspiracions, les emocions, els sentiments latents, la manera de percebre i d’afrontar els reptes del dia a dia, el tarannà, la personalitat, les potencialitats, etc.” Reflecteixen un instant concret en la vida d’un infant: què li passa, què pensa, què fa, què vol.

MOLTA INFORMACIÓ

Fabregat afirma que el dibuix d’un infant “permet conèixer què sent; saber com es troba emocionalment; adonar-nos del seu nivell evolutiu, escolar i de desenvolupament global; percebre les seves aspiracions, i adonar-nos de si té cobertes les necessitats”. I afegeix que, en aquest mateix croquis, també hi podrem “veure com es mostra al món que l’envolta, esbrinar-ne pors, inquietuds i curiositats, reconèixer-ne el tarannà”, captar “el moment en què es troba a escala emocional, afectiva, intel·lectual, social i personal”, comprendre “com interacciona amb l’adult i els iguals”, i “entendre com s’hi mostra”. El traçat ens pot ajudar, fins i tot, a “descobrir el maltractament verbal, psicològic i físic que pugui patir”, o bé ens pot revelar que pateix abusos sexuals, si per desgràcia és el cas.

Al pròleg del llibre 'Com comprendre els nens a través dels seus dibuixos', autoeditat per l’experta el 2016, la mestra i inspectora d’Educació Rosa Maria Codines posa exemples pràctics de què volen dir els dibuixos dels nens: “Podem constatar l’agressivitat i la desobediència amb traços molt marcats, allargats i ascendents; l’ansietat i la por amb un grafisme reduït i les cares poc expressives; la motivació per l’aprenentatge i l’escola, quan els dibuixos estan ben proporcionats i les cares són expressives”.

“La inseguretat -continua Codines-, el nen la dibuixa amb un traç irregular, i la impulsivitat amb un dibuix desorganitzat, amb objectes inconnexos o irreals i pocs detalls. L’autoestima, amb una bona organització de l’espai i dibuixant al centre del paper, i l’autocontrol, amb un dibuix simètric, amb traços ondulats i formes ben proporcionades”. Però aclareix que “es tracta d’observacions que no constitueixen correlacions rotundes, sinó que la seva finalitat és del tot orientativa” per a les famílies i els professionals.

UN TEMPS DE DIVERSIÓ

Dibuixen, esclar, perquè els agrada, perquè s’ho passen bé creant un univers a mida, tal com el veuen, tal com el viuen, tal com el voldrien. Fan dibuixos “perquè els encanta -a la majoria d’infants- i perquè, així, alliberen tensió, s’expressen i es comuniquen amb els seus mons intern i extern”, assegura Marta Fabregat. S’hi manifesten tal com són: “Evidentment que és una forma d’expressió bàsica i fonamental, que implica plaer i fomenta el seu bon desenvolupament creatiu, personal i comunicatiu”, rebla. I, a més, perfeccionen l’estil, que evoluciona: “Els afavoreix practicar i millorar el traç, la combinació de colors, l’orientació, la distribució al paper, etc.”

Els infants poden canalitzar la seva creativitat dibuixant. Aquí veiem el dibuix d’una gosseta que va fer un nen de 4 anys Zoom

Els infants poden canalitzar la seva creativitat dibuixant. Aquí veiem el dibuix d’una gosseta que va fer un nen de 4 anys / QSA

Els treballs gràfics de la canalla, doncs, evolucionen -passen per fases-, i en reflecteixen, doncs, el grau de maduració intel·lectual i emocional. “Comencen pel gargot, ratlles verticals, horitzontals, rodones, fins que van interioritzant la figura humana i altres formes de diversos elements”, explica Fabregat. Però la complexitat de la seva tècnica no només dependrà de l’edat, sinó també del talent: “Evidentment -apunta-, com més desenvolupada tinguin la creativitat i la potencialitat, més detallistes es mostraran en les seves creacions artístiques i en el seu acoloriment”. Sense passar-se de la ratlla.

PETITS TRESORS

“Vull dibuixar! Vull pintar!” En el moment més insospitat ho demanen, ho exigeixen i tot. Ho necessiten. Se’n moren de ganes. Els encanta. “És un procés natural i espontani que cal valorar i potenciar”, sosté la pedagoga. I, un cop acabat, el dibuix esdevé un tresor que els agrada exhibir. “Ho fan amb il·lusió, empenta i ganes de reconeixement dels altres; ho fan com una expressió pròpia, íntima, per deixar la seva petjada i és, per a ells, un regal que no té preu”, revela. Han fet un dibuix a casa o a l’escola, hi han dedicat temps i esforç, i el llueixen: l’ensenyen, l’exposen, el desen, l’ofereixen. “Té”. L’han fet, potser, per a l’àvia, per a la cosina, per al tió.

Els treballs gràfics de la canalla evolucionen i en reflecteixen el grau de maduració intel·lectual i emocional

També valoren molt, moltíssim, que els acompanyem i, si convé -si ho volen-, que els assistim en el procés creatiu: que hi siguem, que hi participem. “Dibuixa’m això, dibuixa’m allò”. Fer plegats un sol dibuix o que cadascú faci la feina d’escriptori que hagi de fer -però, això sí, juntets, al costat i alhora-és una experiència fascinant. Però és tan important que compartim aquests moments? “En certs moments quan ens ho demanen sí, igual que llegir amb ells si ens ho demanen: podem fer-ho plegats o sent-hi presents i dibuixant cadascú la seva creació”.

Sense haver d’enllaçar punts preexistents ni d’acolorir àrees delimitades per algú altre -tasques que tenen altres utilitats-, el dibuix lliure desferma la imaginació de les criatures i els brinda l’oportunitat d’entendre’s, d’expressar-se, d’inventar i d’inventar-se. “Cada manera de dibuixar té la seva funció. Penso -conclou Fabregat- que el dibuix espontani ajuda moltíssim l’infant en la seva evolució i desenvolupament”. Dibuixem?