Quin ha de ser l'objectiu de jugar a futbol per als infants?
GEMMA CASTANYER

Formar o guanyar, a què juguem?

Quin ha de ser l'objectiu de jugar a futbol per als infants? / GETTY

Els fitxatges de jugadors en categories de futbol base són una pràctica habitual entre clubs. Famílies que canvien d’equip, amb quin objectiu?

Surt del vestidor amb el cabell mullat, la jaqueta mal cordada i un somriure radiant. Avui han perdut 5-1, tot i que ell només recorda la passada que li ha fet el seu amic i que li ha permès marcar el seu primer gol a la lliga, per fi han après a fer passades! En Pol té 6 anys i juga al prebenjamí E. És el seu primer any com a jugador i cada vegada n’aprèn i li agrada més. Els avis l’esperen a la sortida, avui no han pogut assistir al partit i li pregunten: “Com ha anat, Pol? Heu guanyat?”. “No”, diu ell. “Va, tranquil que algun dia guanyareu! Ànims”, afegeixen els avis.

Aquesta escena fictícia probablement no només la viu en Pol. Més enllà del “T’ho has passat bé?” és habitual preguntar -abans que cap altra cosa-“Com heu quedat avui? Has marcat?” Francesc Torralba, filòsof i professor, explica que en “la societat de l’èxit empenyem els infants a lluitar pel reconeixement, a surar per sobre de la mediocritat i això els causa, molt sovint, angoixa i desfici”. Vivim doncs en una societat de l’èxit, on la cultura del guanyar està àmpliament arrelada, però què passa en les etapes formatives d’un esport tan popular com per exemple el futbol?

ENS VOLEN FITXAR DE...

La temporada 2017-2018 la Federació Catalana de Futbol va registrar 70.077 llicències de futbol (masculí i femení) entre prebenjamins (6-7 anys), benjamins (8-9 anys), alevins (10-11 anys) i infantils (12-13 anys) -obviant les dades de cadets i juvenils-. En aquestes etapes formatives, dels 6 als 13 anys, és habitual que els clubs s’interessin per jugadors d’altres clubs, normalment d’una mateixa comarca o zona. Les trucades comencen en etapes molt primerenques, com li va passar a la família d’en Gerard, que amb 7 anys li van trucar fins a tres vegades: “És fort que hi hagi observadors quan són tan petits, oi?”, se sorprèn la Sílvia, la mare. “En principi no volíem marxar, perquè ja havíem fet un grupet molt bonic de pares, però és veritat que no estàvem gaire satisfets amb el club”, explica en Sebas, el pare. “Ens van dir que l’havien anat a veure en diferents partits i que el volien per jugar al prebenjamí A. No ens van oferir res a canvi, paguem la quota com tothom, simplement que encaixava molt bé en aquell equip i que creien que es podria formar millor. El vam portar de prova a un parell d’entrenaments i vam decidir fer el canvi perquè el nou club ens agradava més tant a nivell futbolístic com en valors. Aquí en tots els equips hi ha entrenadors qualificats i en l’anterior club només hi havia monitors. Tot està més ben organitzat”, diuen.

Vivim en una societat de l’èxit, on la cultura del guanyar està àmpliament arrelada

A en Gerard el canvi de club no li ha suposat una alteració de rutines i l’adaptació ha sigut molt bona. El nou club és a gairebé la mateixa distància de casa que el club on jugava l’any passat, un aspecte que la família va tenir molt en compte a l’hora de fer el pas. Però no tots els casos són així. L’Alejandro Ferrer fa 9 anys que entrena equips de futbol base. Reconeix que aquesta pràctica cada vegada afecta nens més petits i que amb els anys ha anat creixent: “La sensació que tinc és que aquests fitxatges es fan més i abans. Amb quin objectiu? Al final hi ha maneres de treballar, hi ha clubs que prioritzen guanyar per arribar a les màximes divisions i d’altres que prioritzen que els nens millorin, juguin d’una determinada manera i que a partir d’aquí vagin provant, pensant i entenent el futbol, perquè aprenguin que abans que guanyar s’ho han de passar bé”, explica. “A mi em costaria desplaçar-me mitja hora tres dies a la setmana perquè el meu fill jugués a futbol. Si l’objectiu és formar la criatura potser val la pena fer l’esforç, si és perquè així puja de categoria, a mi no m’acaba de convèncer”, reconeix.

EDUCADORS DE FUTBOL

Manolo Márquez fa 30 anys que és entrenador de futbol. Ha entrenat totes les categories tret de 2a A i analitza amb perspectiva el perquè d’aquests moviments. “Quan jo entrenava els més petits, això no passava”, assegura. I n’apunta algun motiu, entre els quals, els entrenadors: “El futbol ha millorat, tant a nivell tècnic, tàctic i físic com fins i tot mental. Com a mínim hi ha més mitjans. Però està empitjorant en la comprensió del joc. Un nano pot jugar bé però potser no sap per què juga bé. Entre altres coses perquè té com a entrenador un noi molt jove que no juga a futbol. I el desconeixement del seu propi entrenador provoca que el més important sigui guanyar per sobre de la formació, primer personal i després esportiva del nen. En aquestes edats, un entrenador ha de ser molt més un formador i un educador, que no pas un entrenador de futbol”, assegura.

El factor entrenador que apunta Manolo Márquez el viu en pròpia pell cada cap de setmana Luis Simonetti, entrenador amb 8 anys d’experiència, que per primera vegada porta equips de nens i nenes de prebenjamí (6-7 anys). “M’he trobat havent d’anar a parlar amb l’entrenador rival perquè deixi de pressionar a dalt. Perquè si no deixa circular la pilota els nens no poden jugar i, per tant, no poden aprendre”. La resposta que li van donar va ser: “Jo de tu també ho faria. Aquesta és una lliga molt competitiva”, explica. “És al·lucinant! Jo no em miro mai la classificació. Són nens de 6 anys! L’única cosa que m’interessa és veure evolucionar el meu equip i res més. Perdre, perdre i perdre per un dia aconseguir guanyar”, afegeix.

"Són nens de 6 anys! L’única cosa que m’interessa és veure evolucionar el meu equip i res més"

Luis Simonetti - Entrenador

Gerard Autet, exjugador de futbol professional i analista esportiu, recorda que s’ho passava bé sense obsessionar-se pel resultat fins a cadet, quan tenia 14-15 anys. “A juvenil vaig tenir la sort d’anar al Barça i quan fas el pas a un club una mica gran sí que estàs més subjecte a guanyar. Però en altres equips has d’intentar disfrutar deixant de banda el resultat. Entenc que costa i amb això hem anat enrere”. Autet afirma que “actualment les categories inferiors són molt més competitives perquè hi ha entrenadors més competitius, i com més competitius ens tornem de petits menys aprenem i menys talent arriba a dalt”, afirma.

Tant Autet com Márquez coincideixen que un “nen, perquè destaqui, ha de ser feliç i serà feliç si està envoltat dels seus amics”. “La gent no sap -diu Márquez- la quantitat de nens que han abandonat el futbol perquè els han fet fora literalment d’on els havien agafat dient-los que eren tan i tan bons. Per això, fins que no tinguin certa edat han de continuar jugant amb els amics”.

MESURES PER A LA REFLEXIÓ

La Federació Catalana de Futbol (FCF), òrgan que gestiona el futbol català, fa anys que, en consens amb els clubs, ha adoptat una sèrie de mesures més vinculades a la formació que a la competició. Entre les més recents, com explica el seu secretari general, Oriol Camacho, fer signar als pares un document que els fa responsables de la decisió que el seu fill vagi a jugar, si es dona el cas, a una localitat que és a 50 km o més del domicili declarat, en la categoria de benjamí o inferior: “Aquest document vol convidar a la reflexió. Nosaltres no podem condicionar el dret fonamental a la lliure associació ni els diem als pares on els poden o no deixar anar, però volem que siguin conscients que han de ponderar si això suposa un benefici per al menor o li crea una pressió excessiva”, alerta.

No és una decisió fàcil i no sempre es pren des de l’ambició competitiva. La família de l’Hugo, de 8 anys, es desplaça 30 km quatre dies a la setmana perquè jugui en un club de renom. “Segurament molta gent no entén que facis el sacrifici de la distància tants dies. Però ell ens demanava més. Volia fer un pas endavant. Mai saps si t’equivoques i vam dubtar molt, però ho fem perquè estigui content. I el veiem molt bé”, expliquen en Txema i la Cristina, els seus pares.