Del fracàs escolar se n’aprèn
Els pediatres mantenen el contacte amb les criatures durant la primera infància i són els que poden fer una detecció precoç dels trastorns d’aprenentatge. És una de les conclusions de les jornades ‘Neurodesenvolupa-ment, aprenentatge i fracàs escolar: la diversitat oblidada’
Les criatures són, per definició, vitals. ¿Qui no ha sentit a dir que són esponges? “És que ho són certament, perquè absorbeixen coses de tot el que els envolta, i n’aprenen”, assegura la pediatra Anna Gatell, membre del comitè científic de la VII Jornada Multidisciplinària 'Neurodesenvolupament, aprenentatge i fracàs: la diversitat oblidada', que va tenir lloc a Barcelona el 19 de novembre passat. Llavors, quan algú diu que una criatura és “gandula”, que “va lenta fent les activitats”, o senzillament que “és maldestra”, ha de saltar el senyal d’alarma, perquè “pot voler dir que hi ha un trastorn de l’aprenentatge”, i “si es detecta de manera precoç pot ajudar a revertir les xifres de l’abandonament escolar, que a Catalunya són d’1 de cada 4 alumnes”, continua explicant Gatell.
Però qui ho detecta? Qui se’n pot adonar? “Alguns pediatres encara pensen que no és feina seva, i els pares fins i tots no saben que ens haurien de consultar si la criatura presenta dificultats escolars”, diu Gatell. En canvi, ella sosté que són aquest especialista i la infermera pediàtrica, que fan seguiment de la criatura entre els 0 i els 15 anys, els que poden fer-ne una detecció en les visites rutinàries.
Entre un 10 i un 15% d'infants afectats
Es calcula que els trastorns específics de l’aprenentatge (dislèxia o discalcúlia, entre d’altres) tenen una prevalença que oscil·la entre el 10% i el 15% de la població escolar, segons dades de les Jornades Multidisciplinàries de la Societat Catalana de Pediatria.
La causa més freqüent d’abandonament escolar precoç és, entre altres motius, l’existència d’un trastorn de l’aprenentatge escolar, que no s’ha detectat a temps o en el qual s’ha fet una intervenció incorrecta. “L’origen d’aquestes dificultats pot ser un trastorn del neurodesenvolupament (TND), o sigui, del desenvolupament del sistema nerviós central, que va creixent durant tota l’època que el pediatre té cura de l’infant”. Els més representatius, per la seva freqüència, són la dislèxia i el TDAH.
Gatell argumenta la importància de la detecció precoç per un motiu principal: “Com més aviat s’estimuli l’habilitat encallada, més aviat es desenvolupa, perquè les connexions entre les xarxes neuronals augmenten més ràpidament quan els nens són petits”. Si la detecció del trastorn d’aprenentatge és precoç, s’engega una cadena saludable i duradora, que repercuteix directament en una disminució de l’abandonament escolar precoç, fet que implica beneficis personals i socials.
EL PAPER DELS PEDIATRES
El canvi és radical. “Abans d’arribar a aquesta conclusió, hem sentit molts pares que ens explicaven els problemes que tenien els fills a l’escola, i sovint els derivàvem als centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) i als centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP), perquè no sabíem com abordar-ho a la consulta”, apunta la pediatra.
L’engranatge del canvi el va impulsar el dia que va compartir la preocupació amb el pediatre Vicente Morales, i junts van elaborar el que Gatell anomena “el kit de detecció de trastorns de l’aprenentatge kit”, que és el que proposa que des de la pediatria s’apliqui a la primera infància. “Tinc sempre l’esquema en paper a l’escriptori de l’ordinador, però també el tinc al cap, i l’aplico des que la criatura entra per la porta de la consulta”, explica Gatell, que exerceix als serveis territorials de l’Alt Penedès - Garraf.
Per començar, la pediatra parteix de la història clínica, on hi haurà escrits els antecedents de la criatura i de la seva família, per saber els possibles factors de risc que poden afavorir la presència d’aquestes dificultats. “Escolto les preocupacions dels pares sobre qualsevol aspecte de la criatura, perquè moltes vegades són el primer senyal d’alerta que alguna cosa no rutlla”.
Després es fixa en si la criatura parla bé. I continua preguntant per les notes de l’escola. “Si me les expliquen amb sinceritat m’ajuda, però si els pares em responen amb un «bé», i aquest «bé» genèric amaga dos o tres suspensos, tampoc no m’ajuden”. A la pediatra també li va bé saber si la criatura va contenta a l’escola. “N’hi ha que somatitzen les males estones que passen a classe quan llegeixen i llavors als matins vomiten, tenen mals de cap o es neguen en rodó a anar a l’escola”.
DIAGNÒSTIC I SEGUIMENT
“Ens centrem a observar quina àrea del neurodesenvolupament pot estar més afectada, si la comunicació, el llenguatge, la lectura-escriptura, la interacció social, la motriu, la cognició o l’atenció”. I Gatell continua: “Amb tota aquesta informació farem un informe que servirà perquè l’equip psicopedagògic faci l’avaluació psicopedagògica: farà el diagnòstic definitiu i elaborarà la intervenció adequada per a cada cas”.
Per la seva banda, el pediatre Vicente Morales, vicepresident de la Societat Catalana de Pediatria, comenta que els pediatres s’han anat formant en els trastorns del neurodesenvolupament arran de les consultes de les famílies. “Tenim una posició privilegiada a l’hora d’orientar els pares si ho detectem”, explica. Ara bé, no sempre és senzill, perquè de vegades el temps de la visita se centra a millorar la malaltia física. D’aquí que Morales sostingui l’opinió que “fan falta més pediatres”. “Si les consultes mèdiques que fem són més proporcionades, es poden abordar molts més aspectes de la criatura”.
La neuròloga Anna Sans, coordinadora de la Unitat de Trastorns de l’Aprenentatge de l’Hospital Sant Joan de Déu, subratlla la importància de la detecció precoç perquè la criatura avanci en el ritme escolar. “Hi ha tòpics que els pares poden anar sentint, com ara que cada criatura té el seu ritme, que no tots aprenen a la mateixa edat”, però “el 70% dels pares de criatures amb què treballem ja havien detectat que alguna cosa passava amb la criatura quan estava en l’etapa infantil”. En canvi, la mitjana de la detecció “és entre els 9 i els 10 anys!”, alerta la neuròloga. “I durant tots aquells anys els pares sospitaven que alguna cosa passava”. De fet, les estadístiques amb què treballa la neuròloga -internes de l’Hospital Sant Joan de Déu- indiquen que el 50% dels casos que arriben a la Unitat de Trastorns de l’Aprenentatge “ho fan per voluntat pròpia”, perquè la família nota que la criatura es queda enrere respecte als companys de l’escola.
Sans també s’exclama contra afirmacions que titllen els nens de ganduls. “Si a la criatura li estem dient constantment que no s’esforça, al final s’ho creurà”, diu Sans. En canvi, “potser el que hi ha és una dificultat d’aprenentatge”.
Què són els trastorns del neurodesenvolupament?
Una definició que s’extreu de les conclusions de les VII Jornades Multidisciplinàries de la Societat Catalana de Pediatria, Neurodesenvolupament, aprenentatge i fracàs escolar: la diversitat oblidada : Són alteracions o disfuncions neurobiològiques en el desenvolupament de funcions vinculades a la maduració del sistema nerviós central, que poden tenir un origen fetal, embrionari o postnatal, i que es poden desencadenar per causes genètiques, epigenètiques o ambientals. Provoquen disfuncions cognitives, neurològiques o psiquiàtriques. Els trastorns del neurodesenvolupament es poden representar en 6 grans àrees: comunicació, atenció, motora, específica de l’aprenentatge (dislèxia), interacció social i intel·ligència. I totes, o algunes, es poden solapar.
