Elogi del moviment

Després d‘un període en què la manca de moviment ha marcat el nostre dia a dia en l’àmbit familiar, a les escoles i a la societat en general, amb un confinament que mai hauríem pogut ni imaginar, és moment de repensar les maneres de fer, reflexionar sobre el que hem viscut i el que podem millorar per al futur dels nostres infants. Aquesta reflexió ens pot dur a un posicionament crític en el plantejament de molts àmbits, com ara l’educatiu i la seva tendència a una educació estàtica, guiada i poc vivencial.

Comencem per l’inici d’una vida, durant el part, quan amb cada contracció uterina –naturalment dissenyada per expulsar el fetus–, i amb un últim esforç per empènyer de la mare, neix la criatura que proclama el seu primer crit al món, inflant els pulmons d’oxigen amb la força i el dolor dels primers moments de vida a la terra. Abans d’aquest gran esdeveniment, s’han sumat al treball de la progenitora l’esforç i el moviment del nadó que fins ara vivia en un món aquàtic, protegit de l’exterior. Quan ha arribat el moment oportú, aquest nadó ha iniciat el seu camí cap a l’exterior mitjançant el moviment. El cervell d’aquest nounat compta aproximadament amb 100.000 milions de neurones que es connecten a través de les sinapsis gràcies a aquest moviment. És la força en moviment, doncs, la que permet al nadó les seves primeres manifestacions de vida al món, primer dins de la mare en la placenta i posteriorment en el món exterior. Pensareu, ¿i què passa quan un infant neix per cesària? Doncs aquests primers moviments i aquests primers esforços no hi són. Aleshores, i independentment de la manera de néixer, els nadons necessiten el moviment per anar construint la seva motricitat i la seva cognició. Cos i ment van junts i serà el moviment una de les primeres formes d’expressió de l’infant.

No pretenem però estendre’ns en la importància dels mesos de gestació i el desenvolupament posterior al naixement. El que volem és emfatitzar que els nens i nenes en la primera infància utilitzen el seu cos com a eina d’aprenentatge, coneixement, relació i afecte. Existeixen diverses teories que afavoreixen o no la pràctica del reptat i del gateig abans de la deambulació. Des del nostre punt de vista, el moviment de l’infant en el bressol, sobre el llit, a terra o a qualsevol lloc on tingui seguretat és la clau per al seu desenvolupament posterior: la sedestació (posició asseguda), la bipedestació (posició en peu), la marxa, la prensió, el llenguatge i més endavant la lectura i l’escriptura. El moviment va acompanyat del desenvolupament cognitiu i emocional si entenem l’esser humà de forma holística, com un tot.

Aquest primer any de desenvolupament engloba tota la filogenètica de l’evolució humana en uns mesos que són claus per al futur de l’infant i com a adult potencial. Igualment, hem de tenir en compte que cada infant és únic, el seu desenvolupament no depèn només de la seva condició al néixer sinó també de l’entorn que l’envolta, la ciutat o el camp, la cultura d’un país més o menys avançat, l’actitud dels seus pares i mares, de la fratria i de l’educació que rebrà enmig de la naturalesa, a casa o en una escola bressol. Què volem dir amb això? Doncs que independentment del lloc i de les condicions on creix l’infant, el moviment segueix sent l’eix principal del desenvolupament i que, amb gateig o sense, l’important és crear una connexió entre els dos hemisferis cerebrals amb l’ajuda d’un cos callós eficaç (estructura del cervell que connecta els hemisferis dret i esquerra) que faciliti la transmissió de la informació d’un hemisferi a l’altre. Dit d’una altra manera, el moviment, la coordinació homolateral (coordinació d’un sol costat del cos) i posteriorment contralateral (coordinació dels dos costats del cos) dels diferents segments corporals i la cocoordinació òculo-manual afavoreixen l’acció del cos callós. Per això és interessant deixar que l’infant vagi explorant i aprenent sense una intervenció gaire necessària de l’adult. L’infant es desenvolupa i aprèn mitjançant l’experiència d’assaig i error en el moviment.

És interessant deixar que el mateix infant avanci en el seu desenvolupament de forma natural i al seu ritme. Forçar el moviment, sobretot abans de temps, pot ser perjudicial. Cada infant té un ritme que li marca la seva naturalesa i l’hem de respectar valorant tot el seu procés. Hem de tenir clar que abans no és millor i que cada etapa té el seu valor i importància per a un procés harmònic. Tots els infants sans poden arribar a les mateixes fites, només ens cal confiar-hi. Aquesta és la clau, ja que els nadons estan totalment capacitats per descobrir les diferents postures, suports i posteriors desplaçaments, i seran ells mateixos en el seu procés de descobriment que voldran ampliar el seu moviment. També l’autoconcepte, l’autoestima i l’autoconfiança estan en procés de formació i aquesta autonomia i confiança que puguem donar com a adults a l’infant respectant i deixant llibertat, serà la base per a la seva formació com a persona.

Això és el que ens proposa per exemple la Dra. Emmi Pikler (1902-1984), pediatra hongaresa que va crear el mètode Lóczy (Institut Lóczy, 1946-1979). Segons Pikler, el nadó pot desenvolupar totes les seves habilitats quan està preparat per fer-ho, en un ambient de confiança i sense la inducció de l'adult: arriba a les postures tot sol. Les postures i els desplaçaments no apareixen de cop i volta, unes són la base que donen pas a les altres enllaçades amb postures intermèdies. Deixar llibertat al moviment no vol dir que no s'hagin d'atendre les necessitats de l'infant. Quan avancem postures a què pot arribar tot sol el que estem fent és restant-li autonomia i la capacitat que pugui controlar el seu cos. Passa a necessitar que un adult vetlli per ell. Demostrant-li que necessita constantment un adult que l’ajudi en les seves fites, l’infant perd la seguretat en ell mateix, no coneix les seves possibilitats i no pot assumir reptes sense la intervenció d’aquest adult vetllador.

Posem-ne un exemple. Hi ha una diferència entre estar assegut i seure. Si l'adult situa el nadó en una posició asseguda abans de temps, està forçant una esquena corbada en cifosi i immobilitza els moviments naturals de l'infant. Aquestes situacions poden tenir conseqüències en un futur més o menys pròxim. Deixant-lo desenvolupar amb autonomia, el nadó passarà del volteig al reptat, reforçant la seva musculatura per seguir progressant en el procés evolutiu. Aleshores tindrà la força i l'habilitat per aconseguir la sedestació per si sol. Ens trobem en una situació semblant si forcem la deambulació (acció de caminar) i sobretot la bipedestació.

En un mateix ordre d’idees, Jean Le Boulch (1924-2001), metge, psicòleg i professor d’educació física, va promoure l’educació pel moviment, pensada per a tota l’escolaritat. Com a professionals en educació infantil, específicament en psicologia del desenvolupament i en expressió corporal i desenvolupament motor, volem remarcar la importància del moviment en el desenvolupament global i no tan sols físic dels infants. Tant els pares i mares des de la llar familiar, com també els docents des de les escoles, haurien de tenir molt present que el moviment afavoreix la memòria, l’atenció i la motivació de l’alumnat, i no pas al contrari, com de vegades s’acostuma a suposar.

Quan més endavant l’infant segueixi el seu desenvolupament motor i cognitiu, s’adonarà com el moviment afavoreix la memòria i l’aprenentatge acadèmic. Aprendre un text amb moviment, ballant o gesticulant, és molt més fàcil. Per això cal fomentar metodologies que permetin posar en pràctica conceptes fins i tot abstractes, per entendre i recordar els elements cognitius que fan avançar l’infant en el seu aprenentatge constructivista. La memòria del cos i del moviment és fidel al temps perquè el cos crea el moviment. Un cop aprenem a anar en bicicleta ja ho sabrem per a tota la vida.

Per acabar, el moviment és vida. Si bé hem fet èmfasi en el desenvolupament infantil, també volem recalcar que el moviment és necessari en tots els moments de la nostra existència, sense importar l’edat ni la capacitat física. Els moviments s’adapten a les diferents condicions de l’ésser humà i les neurones se segueixen connectant gràcies a aquests moviments. Què seria de nosaltres sense el moviment?

Meritxell Albiac és ballarina, mestra i psicopedagoga i Jannick Niort és ballarina, psicòloga i doctora en teoria i ciències de l'educació