De quina manera perceben els infants el seu propi desenvolupament físic i intel·lectual?
MARC SERRANO I ÒSSUL

Ja no soc un bebè!

De quina manera perceben els infants el seu propi desenvolupament físic i intel·lectual? / GETTY

S’ha fet gran i exigeix que se’l tracti com a tal. Verbs com ‘créixer’, ‘madurar’ o ‘aprendre’ es conjuguen gairebé sempre amb l’infant com a subjecte. ¿De quina manera percep el seu propi desenvolupament físic i intel·lectual? ¿Com podem entendre’l i acompanyar-lo amb empatia?

Què passa o què ha passat al seu cervell quan reivindica que ja no és un bebè? Ho aclareix al Criatures Ana Roche, neuropediatra de la Corporació Sanitària Parc Taulí, de Sabadell: “Per arribar a aquest concepte, el nen ha hagut de tenir-ne clars molts d’altres: primer, reconèixer la realitat que l’envolta; reconèixer com és un nadó, i superar un seguit de reptes que ell reconeix que ja no té en aquest moment. Ja sap caminar. Normalment, quan reafirmen que ja no són nadons, és cap als dos anys, en l’etapa del no i quan ho volen fer tot sols. És un cervell en el qual, fins aleshores, tot ha estat molt excitatori, i tot era connectar, estimular, percebre, i ara, a partir dels dos anys, va madurant: va podant el que no cal, va fent més ràpides les vies que són més útils i perfeccionant aquests circuits d’aprenentatge. El que li costava molt d’esforç al principi (posar-se a gatejar o posar-se dret o posar-se a caminar) ja ho té superat i ja pot passar a altres fases”.

Deunidó, del camí fet: “El que fa l’ésser humà, el nen, és, al principi, desenvolupar molt les habilitats de la motricitat; primer, la motricitat gruixuda: controlar primer el cap, després el tronc, ser capaç d’asseure’s, ser capaç d’utilitzar les mans. És tot força motor al principi, però li permet tenir accés a l’aprenentatge a través dels sentits, a les sensacions com a part fonamental del coneixement de l’entorn, d’ell mateix i de l’altre”, descriu la doctora Roche. La revolució continuarà més enllà de la infància i de l’adolescència: “És més evident potser en els primers anys, perquè són els anys en què el nen encara és molt dependent de l’adult, mentre que en la fase de l’adolescència ja ha crescut, a nivell físic té altres recursos i ja és molt menys dependent de l’adult, però encara no està preparat per prendre les decisions perquè li falta aquesta experiència. La maduració persisteix després”.

El primer que fa l’ésser humà, el nen, és desenvolupar molt les habilitats de la motricitat

Amb tant vigor, ¿fins quan? “A partir dels 18 s’estabilitza molt la mida cerebral, ja no es madura tant pel que fa a les connexions, però fins a la quarantena continuen madurant, i certs circuits es fan més efectius. També depèn una mica de com ho estimules per l’epigenètica: el conjunt de canvis a través de l’ambient que influeixen en la informació genètica i la poden modificar”.

Per créixer, els infants necessiten que els adults disposin d’una actitud comprensiva i pacient per donar temps a l’aprenentatge Zoom

Per créixer, els infants necessiten que els adults disposin d’una actitud comprensiva i pacient per donar temps a l’aprenentatge

La psicòloga general sanitària i psicoterapeuta infantil i juvenil Míriam Miguel, amb centre propi i professora col·laboradora del màster de la UOC sobre l’especialitat, explica com les criatures perceben la seva edat i el seu creixement: “Neixen amb una curiositat que els impulsa a explorar, provar, comprovar i experimentar. Ja de ben petits es mostren com a persones capaces d’expressar els seus sentiments, necessitats i preferències a partir de les expressions facials i del plor. Es veuen petits a si mateixos perquè ho són; amb moltes mancances, però també amb moltes habilitats. Cap als dos anys comencen a prendre consciència de la seva individualitat. Necessiten sentir-se forts per enfrontar-se al món amb possibilitats d’èxit. Créixer i madurar els suposa un gran esforç que compensen amb l’alegria, el plaer i la satisfacció de fer les coses ben fetes”.

ETAPA DE TRÀNSIT?

¿Fem bé de donar tanta importància a fer-se gran i d’inculcar-los-hi? ¿Podria ser que aquesta ànsia (nostra, seva?) de créixer tant i tan ràpid com sigui possible els fes percebre la infantesa com a etapa de trànsit i els impedís gaudir-ne? “Hem de partir del fet -diu la Míriam- que fer-se gran és important i que cal donar-li la importància que mereix. Per créixer, és necessari que la família ho permeti i ho faciliti. Molts cops estem esperant que els nens vagin un pas per davant: quan acaben de néixer, que es moguin; quan es mouen, que gategin; quan gategen, que caminin... Poder valorar el moment present és donar-los confiança i seguretat. El que fan és genial! Gaudim del moment, que passa molt ràpid. Hem de trobar el temps per a la criança i respectar els ritmes dels nens. Si estan rebent ordres constants i gairebé mai no els cal ni pensar el que han de fer, se’ls sostrau la responsabilitat dels seus actes”. Per tant, deixem-los fer.

L’edat d’un mateix no sempre agrada. ¿Hi ha nens Peter Pan (que no vulguin créixer) i nens amb l’obsessió de deixar de ser-ne (de créixer ràpid)? “Aquestes situacions depenen enormement del nen i el seu entorn. Els adults podem projectar que ser gran té diversos significats: comptar amb determinats privilegis o, per altra banda, la pèrdua de certs drets com ara queixar-se o plorar quan alguna cosa falla. Amb aquest darrer exemple, els nens poden tenir certa por de créixer. En canvi, ¿qui no voldria créixer i permetre’s els beneficis de ser gran? Però no tot depèn de nosaltres. L’important és assumir que cada fill és únic i que la seva vivència del creixement també ho és”.

I no sempre s’és conscient de la maduresa de l’altre, tampoc. ¿Tendim a subestimar els fills (a tractar-los com si fossin menys llestos del que són)? “Subestimar-los -respon Míriam Miguel- es pot manifestar de maneres ben diverses. Quan els tractem com si fossin més petits del que són, o quan, de manera conscient o inconscient, els voldríem sempre al nostre costat, els fem petits. Poder reconèixer les seves competències, preparar-los psicològicament i fomentar la seva autoestima passa perquè els pares aprenguem a afluixar el control i a confiar-hi. I això inclou els moments en què els empenyem a comportar-se com nens més grans. Llavors també els subestimem, perquè considerem que el seu ritme no és adequat per construir la seva personalitat. Voler allargar la infància és un sentiment fàcil d’entendre, però prolongar la seva dependència de nosaltres no hauria de ser-ho”.

Poder reconèixer les seves competències, preparar-los psicològicament i fomentar la seva autoestima passa perquè els pares aprenguem a afluixar el control i a confiar-hi

“Ja no soc un bebè!” Per què els molesta tant? “Perquè no ho són. Encara no poden fer tot allò que voldrien, però poden fer moltes coses, tenen el seu criteri i les seves eines. Hem d’aprendre a confiar-hi. Si els observem i els escoltem, ens adonarem de les seves capacitats. S’ha de tenir present que, a partir dels 18 mesos, ja se’ls considera infants i no nadons”.

I ¿perceben una frontera ben delimitada entre els adults i ells? Pot passar que tractin el pare o la mare com si fos un amic més. ¿Fins a quin punt cal insistir en aquesta línia, Míriam? “Cal que quedi clar quin és el rol de cadascú dins la família per evitar confusions innecessàries. Els infants són petits i els hem de permetre ser-ho. Els adults som els responsables de vetllar-ne desenvolupant les capacitats parentals. Quan aquests rols s’inverteixen o no estan clars, poden fer aflorar inquietuds i neguits que no afavoreixen un desenvolupament adequat”.