MARC SERRANO I ÒSSUL

L’amistat quan es va a P-3

Com és l’amistat entre infants de dos o tres anys? ¿És comparable a la dels infants més grans o a la dels adults? Hi ha qui pot pensar que l’amistat en aquestes edats és menys complexa i intensa, així que és hora de desmuntar el mite

Com és l’amistat entre infants de dos o tres anys? / GETTY Zoom

Durant aquestes set setmanes, els amics d’un, dos, tres anys s’han enyorat: de sobte, han deixat d’anar a classe i, per tant, de trobar-s’hi. Han pogut, com a molt, mantenir-se en contacte gràcies als canals virtuals que gestionen els pares i tutors i, amb sort, a alguna videotrucada. Res a veure amb el plaer que esperem que torni aviat per a petits i grans: relacionar-se amb un amic cara a cara.

Quan, com i per què sorgeix l’amistat infantil? ¿És comparable amb la madura? Respon un referent: el psicòleg de l’educació Vicenç Arnaiz, especialitzat en primera infància, que ha posat en marxa els patronats d’escoles bressol de Barcelona i Ciutadella, ha treballat durant 30 anys a l’equip d’atenció primerenca (EAP) Menorca, pertany al consell de les revistes Aula de Infantil i Guix d’Infantil, i ha assessorat el govern espanyol, governs autonòmics i l’Organització d’Estats Iberoamericans (OEI). “Això de la maduresa és una fal·làcia. Quina és la diferència entre les amistats de diferents edats? Els tipus de sentiments predominants: a l’any i mig o als dos, ja es dona una predilecció, una elecció d’alguns companys, que es basa fonamentalment en l’empatia, en la capacitat de percebre i de ser percebut emocionalment per l’altre, i que dona molta seguretat a l’infant. Per tant, l’amistat (és a dir, la relació privilegiada entre dues persones en situació de simetria) es dona a partir de l’any i mig o els dos, i ja s’hi incorporen actituds de cura de l’altre, de recerca de protecció, de compartir... Et diuen que els infants de dos anys són egoistes i, en canvi, amb els amics són molt generosos”.

L’amistat es dona a partir de l’any i mig o els dos, i ja s’hi incorporen actituds de cura de l’altre, de recerca de protecció, de compartir

Arnaiz desautoritza, doncs, la sospita que l’amistat dels infants és menys complexa, menys intensa; més frívola, fins i tot: “Als dos anys, als quatre, als sis, predominen les emocions del moment. Hi ha situacions emocionals molt intenses que dominen sobre la raó, sobre el sentiment..., i llavors, l’infant es deixa dur. També hi ha infants més impulsius que altres. I també és cert que no totes les relacions de joc són relacions entre amics. La paraula amistat s’utilitza de moltes maneres; jo entenc que quan tu i jo parlem d’amistat estem parlant d’una relació singular, estable, entre iguals, amb una consciència de singularitat, amb un desig de bé per a l’altre, i les relacions d’amistat, ben aviat, són molt importants per al desenvolupament social. Són relacions on l’infant aprèn a cuidar-ne un altre i aprèn a generalitzar”. Al cap i a la fi, és amistat, però ¿funciona igual, Vicenç? “En els infants s’hi barreja una certa immaduresa afectiva, a vegades, i una capacitat limitada de relacions. Quan tenen tres anys no poden ser amics de deu: són amics d’un o de dos. Això, amb els anys, es va madurant, i s’és menys possessiu i més generós, més respectuós amb l’altre”. A poc a poc.

L’EXEMPLE FAMILIAR

“Molts autors -apunta Arnaiz- diuen que l’amistat s’encomana; que en les famílies en què hi ha relacions d’amistat sincera amb altres famílies, els infants tendeixen a tenir i a construir amistats, i que en famílies que viuen aïllades i desconnectades dels altres, els infants tendeixen a evitar, a ignorar l’amistat”. També els passa, afegeix, als “infants en situacions de soledat, amb dinàmiques depressives, de baixa autoestima”. “No accedeixen a l’amistat perquè no es reconeixen mereixedors de l’afecte d’un altre”, assegura.

En les famílies en què hi ha relacions d’amistat sincera amb altres famílies, els infants tendeixen a tenir i a construir amistats

Pares, atents: “S’ha de cuidar tant la dificultat per fer amics com l’excés de dependència. Se’ls ha d’ajudar a entendre que no poden estar tot el dia junts, que han d’admetre altres interlocutors”. I educadors, atents: “L’escola, a vegades, ha considerat l’amistat com un risc; sobretot, entre nens: això que dos nens siguin molt amics, de vegades, desperta sospites d’identitat sexual, com si fos dolent. I això, massa vegades, el que fa és penalitzar les relacions d’amistat”. I els progenitors ¿haurien de vetllar perquè un canvi d’escola no impliqui perdre amics? “Si són relacions que realment són positives perquè generen bondat i alegria, i són viables, està bé cuidar-ho”.

Descriu aquesta primera amistat Ibis Marlene Álvarez Valdivia, doctora en psicologia de l’educació i professora de la UAB, on forma part del grup de recerca DEHISI (Desenvolupament Humà, Intervenció Social i Interculturalitat): “El gaudi de la companyia de l’altre i l’ajuda mútua s’esmenten com a propietats clau o expectatives d’amistat. Això podria explicar que s’observin amistats en nens de dos anys d’edat o fins i tot menys. Els nadons i els nens petits comencen a mostrar preferència per companys de joc que permeten compartir l’afecte i que exigeixen comportaments prosocials com ajudar, compartir, col·laborar o cuidar”. I això va creixent: “Entre els quatre i els sis anys, els nens comencen a preocupar-se i a entendre les regles implícites èticament rellevants de les relacions amb els companys (ajudar, compartir, ser honest, etc.). Aquesta sensibilitat moral és la base per establir relacions d’amistat de qualitat, i augmenta amb l’edat”.

Per què, de sobte, canvien d’amics preferits o n’abandonen? “La proximitat, la similitud i la lleialtat són tres raons que condicionen el manteniment i la qualitat de l’amistat. La percepció de falta de lleialtat és un motiu freqüent de ruptura de l’amistat. Comprendre’n la importància augmenta amb l’edat. No obstant això, la recerca científica també ha trobat que fins i tot els nens més petits (de tres a cinc anys) poden fer servir la lleialtat per predir l’amistat”. ¿Quan s’han de preocupar els pares per les amistats dels seus fills, i quan no, doctora Álvarez Valdivia? “Els amics resolen fàcilment i ràpidament conflictes i frustracions. El que ha de preocupar-nos és el desinterès per l’amistat o la falta d’amics. Els nens amb amics mostren comportaments més prosocials, tenen més probabilitats de ser acceptats i són menys propensos a ser rebutjats i assetjats pels companys. Els nens que tenen amistats recíproques també demostren nivells de joc més alts, nivells de llenguatge més alts, millors habilitats de resolució de conflictes i un afecte més positiu”.

Fins i tot els nens més petits (de tres a cinc anys) poden fer servir la lleialtat per predir l’amistat

Què hi ha de fer la família? Ho explica Sílvia Blanch Gelabert, doctora en psicologia de l’educació, professora de l’Autònoma i membre de l’ICE-UAB i BES: “Acompanyar, regular les conductes en un moment en què les relacions amb els iguals s’estan formant. Sovint, ja predisposem l’infant a fer amistats. Una de les preocupacions més grans és que tingui amics i que, sobretot, no estigui marginat. Poder crear moments que afavoreixin els vincles és important, però no triar-los les amistats també”. I l’escola? “Facilitar moments i agrupacions, observar i acompanyar per ajudar a regular aquestes relacions i interaccions; sobretot, quan no són positives”.